17 de gener 2011

Entrevista del Historiador Vital

Reproducció de l'entrevista de Ferran Vital, autor del bloc "Històries d'un món real"

Manresa és una de les ciutats més importants de la Catalunya central. Una ciutat oberta, dinàmica, amb una oferta cultural molt interessant i un patrimoni molt gran. Entre tots els trets característics de la ciutat, n’hi ha un que sobresurt, i que no és altre que la Seu de Manresa. La Seu de Manresa és una de les construccions més espectaculars de tota la comarca del Bages. Entre altres curiositats, la basílica manresana és una de les poques seus del món que no té bisbe.

La Seu de Manresa s’ha integrat tant en l’espai urbà, que és inimaginable l’skyline de la capital del Bages sense el perfil característic que li dóna la construcció religiosa. Iniciada al segle XIV, la Seu de Manresa és, per mèrits propis, un dels monuments més visitats de tota la Catalunya central. Alhora, la història de la Col·legiata Basílica de Santa María (el nom oficial de la Seu manresana) ens permetrà lligar història i actualitat, fent un repàs del pols social i cultural de la capital del Bages, de la mà d’una de les persones que millor coneix la capital del Bages i la seva història.

Per parlar sobre Manresa, la seva Seu i la seva història local, avui tenim el privilegi de poder comptar amb les explicacions d’en Jordi Bonvehí. En Jordi Bonvehí és un jove llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. Creador el febrer del 2008 del web-bloc sobre història local: “Històries Manresanes” (un dels blogs d’història local més interessants de Catalunya, al meu parer), és també vocal de la junta del Cercle d’Humanitats Alumni UB des del març del 2010 i col·laborador de l’Associació Memòria i Història de Manresa. Fou treballador esporàdic del periodisme al diari digital Manresainfo.cat durant cinc mesos, de juny a novembre del 2009. En Jordi Bonvehí és també, un dels creadors de la web Histotube. En l’actualitat treballa de guia turístic al Museu de la Tècnica de Manresa, i de “tribunaire” ocasional al diari de les comarques centrals: Regió7.

- Una Seu sense bisbe. Com s’explica aquesta paradoxa?
Molt fàcil tot plegat, malgrat que Manresa pertany al bisbat de Vic, s’anomena “Col·legiata basílica de Santa Maria de Manresa” a la Seu perquè es una concatedral, és a dir, el bisbat de Vic s’estructura de forma bicèfala, disposa de dues catedrals: Vic (seu episcopal) i Manresa, quan la majoria de bisbats tan sols tenen una catedral per bisbat. El títol de basílica fou atorgat a la Seu pel papa de Roma Lleó XIII el 1886.
Malgrat tot, l’any 1955 es va rumorejar que Manresa podria esdevenir diòcesis pròpia, segons els historiadors locals: l’any 1351, els consellers municipals de Manresa no tenien local per reunir-se, van adquirir una hort i un pati davant del antic cementiri de la Seu on van aixecar-hi un edifici “La Casa de la Ciutat”. Tot i això, no fou fins a finals del segle XVII, quan es va decidir que podria ser la seu episcopal del nou bisbat de Manresa, o ser la cocapital del bisbat de Vic alternant cada sis mesos el trasllat d’una ciutat a l’altre. En tot cas l’edifici mai va allotjar el bisbe, i la casa de la ciutat es va traslladar el que és avui la Plaça Major de la ciutat.
- Quan es van iniciar les obres de construcció de la Seu de Manresa?
La construcció s’inicià el 1322, sota la direcció del mestre major de Santa Maria del Mar, Berenguer de Montagut, i la primera pedra es col·locà sis anys desprès, el 1328. El seu estil arquitectònic és el gòtic. Al llarg dels segles s’han anat afegit més peces arquitectòniques (la cripta, el campanar…), però com a detall més contemporani, l’antic campanar en punxa de la Seu, fou destruït durant la Guerra Civil, l’any 1936.
- És cert que la Seu de Manresa va patir un incendi durant la Guerra de Successió?
La nit del 5 al 6 de setembre de 1714, un incendi destruí gran part del mobiliari interior de la Seu, el retaule dedicat a Santa Margarita i al beat Salvador d’Horta van quedar devorats per les flames. Un any abans la ciutat va patir les conseqüències catastròfiques del general filipista José de Armendáriz, que ordenà que les cases dels 41 més destacats i il·lustres manresans fossin incendiades. El foc s’escampà ràpidament per Manresa i gran part de la ciutat patí un incendi que n’arrasà 522 cases. Aquell dia era el 13 d’agost de 1713. Entre les nombroses cases arrasades pel foc hi havia l’edifici del veguer, que es reconstruí de nou donant lloc a l’edifici del ajuntament manresà tal i com coneixem avui en dia.
- I durant la Guerra Civil, es van comptabilitzar danys materials?
La basílica de la Seu de Manresa, va estar a punt de ser enderrocada l’any 1936. Aquesta decisió d’ensorrar les esglésies de Manresa va ser presa pel Comitè Revolucionari i Antifeixista (format amb l’esclat de la Guerra Civil), forçat per les exigències de les organitzacions sindicals i els partits d’esquerra que aprofitaren aquell context revolucionari d’una banda, per expressar el seu sentiment anticlerical, i alhora per oferir feina als obrers en atur de la ciutat. De la Seu finalment només es van enrunar la torre piramidal que cobria el campanar i unes parts accessòries del temple.
Recomano la web de l’Associació Memòria i Història de Manresa que porta per títol el Salvament de la Seu
És una autentica joia, on podem trobar més informació de com van desaparèixer d’altres esglésies manresanes, que fins el 1936 van formar part del plànol de la ciutat.
-Què ha significat la Seu per la ciutat de Manresa?
Com a referent turístic, juntament amb la Cova de Sant Ignasi de Loiola, és el baluard més important que té la ciutat de Manresa, és un dels exemples més representatius del gòtic català. La Seu és, sense discussió possible, el principal referent històric i identitari, i per suposat espiritual, per a tots als manresans i manresanes que tinguin interès en mantenir-la viva al col·lectiu, sigui de forma religiosa, turística o arquitectònica.
-Ara fa poc temps que s’ha estrenat la pel·lícula Bruc, la llegenda. Creus que el film podria haver dinamitzat més la imatge i la personalitat de Manresa?
La llegenda del Bruc no té res a veure amb la Ciutat de Manresa en termes geogràfics, el cert és que els combatents del Bruc eren de diferents ciutats del centre de Catalunya, sobretot de Manresa i Igualada. Manresa va participar de la Guerra del Francès activament, quan es va rebel·lar el 2 de juny de 1808 amb la famosa “crema del paper segellat”, document que obligava la ciutat a rendir-se als francesos, i que fou cremat pels manresans amb un ímpetu que més tard es mitificaria com un acte de patriotisme i dignitat, al negar-se a claudicar davant un exèrcit invasor.
La llegenda del Bruc, com a llegenda té un context històric real, però la realitat és pot interpretar de mil maneres si ens basem en documentació del moment, en tot cas esdevenen llegendes que fan un servei a la comunitat i mantenen el rècord històric: “Fa 200 anys van venir els francesos”. Probablement sense la llegenda, la majoria desconeixeríem l’època i el país invasor.
-Manresa va ser una de les ciutats que més resistència va mostrar a les tropes napoleòniques. Quina va ser la resposta dels francesos davant de l'hostilitat de les classes populars?
La història de Manresa està lligada a la Guerra del Francès de 1808 a 1814. Cap ciutat del centre de Catalunya tenia aleshores una població propera als nou mil habitants com Manresa, i era el principal nucli de la seda d’Espanya (juntament amb la ciutat de València), centre exportador de vins i aiguardents a Amèrica, una població de gran importància per la filatura del cotó i disposava en abundància de molins fariners i de pólvora.
La primera imatge de la insurrecció de Manresa és la crema del paper segellat del govern intrús, el regent del regne Murat (cunyat de Napoleó), que va tenir lloc el 2 de juny de 1808. El poble, consternat per la traïció de Baiona (abdicació de Carles IV i Ferran VII en favor de Napoleó) i la por de l’esclavitud que significava el domini napoleònic, trencà el silenci i, ple de patriotisme, va córrer a la plaça de la vila, s’apoderà del paper segellat, el cremà i n’expandí les cendres. Després enarborà l’estàndard reial i amb l’escarapel·la nacional es tornà un poble “numantí”, vèncer o morir, en definitiva.
Les persones notables i riques de la ciutat es van posar al capdavant del moviment patriòtic i van convocar una reunió per dirigir-lo. Les classes més humils (gremis en major part), va elegir els seus representants dins la Junta Corregimental, que es va crear al convent del Carme el mateix dia 2 de juny.
Els francesos com a exèrcit invasor van arrasar la ciutat, amb matances, foc, violacions, saquejos, robatoris… avui se’n dirien crims de guerra… assassinats perpetrats per tropes que tenien l’ordre d’acabar amb qualsevol nucli rebel. D’aquesta fratricida guerra contra els francesos, a Catalunya es va començar a practicar la “guerrilla”, combats asimètrics, entre un exercit regular invasor i individus que atacaven de forma ràpida i consecutiva , amb la carta a favor del coneixement del territori per poder amagar-se i tornar a preparar el pròxim atac.
- En Josep Pla va dir que a Manresa “les fàbriques es confonen amb els convents, i els convents amb les fàbriques”. Creus que aquesta descripció s’escau amb la realitat quotidiana de la ciutat?
Era una realitat palpable fins l’esclat de la Guerra Civil, les fàbriques i les esglésies es fusionaven als carrers i camins de Manresa, això creava un clima on certament hi havia una coexistència pacifica, entre dues consciencies socials: l’obrera i la religiosa.
Manresa disposava d’esglésies, com la de Sant Domènec o Sant Miquel en ple centre històric, que van desaparèixer durant la Guerra Civil, tal i com he explicat en la pregunta referent a la Seu i els danys materials. Les fàbriques amb el temps han anat deixant pas als habitatges, moltes d’elles han tancat i d’altres s’han traslladat en polígons industrials pròxims al centre urbà.
- El llegat obrer de Manresa és molt gran. No debades, la ciutat va arribar a ser un dels centres industrials més importants del país. Creus que el patrimoni industrial de la ciutat és el principal actiu de la ciutat?
Sincerament no, per motius ben fàcils d’entendre, un per l’abandonament que pateixen edificis tan emblemàtics com la Fàbrica Nova o la Fàbrica dels Panyos i un altre motiu de pes és la nul·litat administrativa que ha demostrat l’ajuntament en intentar salvar-los de la ruïna total o parcial, amb “pedaços” a curt termini, que malgrat ser un primer pas, no han portat a cap resultat òptim. Estem molt lluny de ciutats com Terrassa, per exemple.
El patrimoni HUMÀ industrial si és un referent a Manresa, aquest record perdurarà sempre. Un actiu emocional que no desapareix dels milers i milers de persones que un dia omplien les fabriques de la ciutat.
- Has estat tot un “caçador d’històries” de la capital del Bages. Creus que la història local pot servir per apropar la història de forma genèrica a sectors socials que a priori no es sentirien atrets pels fets del passat?
La història local ja és una actiu positiu per als propis historiadors, perquè a la universitat precisament no s’estudia historia local temàtica (referent als pobles, ciutats, comarques…), si tens una idea genèrica de la història local com un camp on desenvolupar-la, però desconeixes la “teva historia local”, els carrers, places i indrets on has conviscut.
Si pels historiadors és un eina útil, per la resta de persones que els hi agradi llegir, o tinguin curiositat per aprendre, evidentment també els hi serà confortable i agradable.
- Sovint s’ha dit que hi ha massa periodistes fent la feina d’historiadors. Creus que això és culpa del gremi d’historiadors, que no ha sabut transmetre els seus coneixements?
L’hermetisme ha fet que molts historiadors/es es neguin a entendre la realitat més enllà de publicacions científiques, destinades a públics minoritaris o molt concrets. Aquest buit amb el temps l’han aprofitat els periodistes “investigadors” que han fet la feina d’un historiador, contrastar fonts, consultar arxius, realitzar entrevistes als testimonis… En definitiva han obert portes a “tocar” tot allò que els historiadors hermètics avorrien perquè consideraven rauxa, divulgació de baix nivell intel·lectual o senzillament no tenien res a veure amb la Història. 
Et puc dir honestament que els periodistes fan d’historiadors en moltes ocasions, però també de jutges, de fiscals, d’entrenadors de futbol, de metges…
- Parlem una mica de la realitat social i cultural de la capital del Bages. Creus que Manresa ha estat capaç de respondre de forma adequada als reptes que se li ha plantejat a la ciutat els darrers anys (deslocalització industrial, atur, immigració..)?
La realitat social manresana que percebo és una barreja d’escepticisme, els vells patrons s’han trencat i hem entrat en una espècie de terra de ningú. Des del punt de vista social la immigració ha causat un impacte a una ciutat on el comerç i la transformació era la seva base econòmica de subsistència. En els últims 20 anys Manresa, ha augmentat quasi en 16.000 persones la seva població. A principis de 1990 es va arribar a nivells mínims, amb 64.000 habitats, i avui en dia freguem els 80.000!
Molts sectors públics han fet esforços terribles per encaixar aquesta dinàmica demogràfica, l’administració ha construït escoles, instituts, ha construït nous centres d’atenció primària, ha renovat hospitals, ha ampliat els subsidis d’ajuda municipals, entre d’altres actuacions feixugues, que han comportat un endeutament progressiu de l’ajuntament manresà. El boom immobiliari ha deixat un estol de pisos buits, i la conseqüent crisi econòmica ha fet que molts negocis especialitzats o dedicats a la construcció tanquessin portes i les poques fàbriques que queden obertes sobreviuen miraculosament apretant cada dia més el cinturó. La Manresa de la Pirelli, la Hayes Lemmerz i altres grans multinacionals ha mort definitivament. La manca de renovació d’infraestructures com la xarxa viaria i també la ferroviària no ajuden tampoc a rellançar els agents econòmics de la ciutat i la comarca.
-Com qualificaries la tasca que ha fet el consistori municipal, la Diputació i la Generalitat en la dinamització i divulgació de la cultura i el patrimoni de la teva ciutat?
Com a tot Catalunya, les administracions han aportat subvencions per ajudar a conèixer el patrimoni, a millorar les xarxes de divulgació de la ciutat i ajudar a les institucions sense ànim de lucre a potenciar la ciutat, mitjançant esdeveniments culturals. Els temps actuals són difícils, a Manresa tenim molt patrimoni, sobretot industrial, impunement abandonat, o en estat de semi-abandonament. Els anys transcorren, i sense activitat relacionada amb la salvació d’aquest patrimoni costa més crear un clima a favor de la conservació de la nostra història comuna. A Manresa han de passar més anys que en altres indrets, perquè les coses arribin a bon port.
- Com creus que Manresa perfila el seu futur més immediat?
Opino que el seu futur a curt termini serà nefast, les coses són molt fàcils d’espatllar però molt difícils d’arreglar d’un dia per l’altre. Gràcies a la nostra localització central de la geografia catalana, seguim sent una ciutat on el comerç és un agent viu, i on milers de persones s’hi desplacen a treballar, a fer les compres i a disfrutar de la seva oferta cultural (teatres, cinemes…)
No dic que les coses estan fatal, però avui en dia és una ciutat trista i freda. La desafecció política, el passotisme general i el “tanenfotisme” de la gent ens ha portat aquesta situació, que jo etiqueto d’anímica, de trista. Una ciutat atòpica, amb una sensació de malestar col·lectiu que es respira molt sovint, tothom la coneix i la pateix, però pocs hi posen remei, o almenys intenten parlar-ne.
Moltes gràcies i molta sort!

Entrevista realitzada per Ferran Vital, autor del bloc Històries d'un món real, el podeu seguir als blocs Sàpiens: http://blogs.sapiens.cat/historiadorvital

14 de gener 2011

HistoTube, a l'Espai Internet de TV3



L'"Espai internet" d'aquest diumenge 9 de gener va presentar l'HistoTube al TN Migdia, des d'aquí vull donar les gràcies aquest portal de la Televisió de Catalunya per mencionar aquest projecte en comú amb tres companys (Dani Cortijo, Agus Giralt i Lorién Casasús) que van estudiar amb mi la llicenciatura d'història a la Universitat de Barcelona.

- Pàgina web d'HistoTube: www.histotube.cat

- Segueix també HistoTube al twitter @histotube i al facebook.

06 de gener 2011

Els Reis de l'Orient visiten la nostra ciutat


Cavalcada dels Reis al Passeig Pere III, l'any 1960.

Carrossa dels Reis Mags d'Orient travessant el carrer del Born després de recórrer diversos carrers i places de la ciutat, gener de 1965.

GARCIA, Gal·la: "L’Abans. Manresa Recull Gràfic 1876-1965". Edafós Editorial. Manresa, 2001.

02 de gener 2011

Desitjos ferroviaris

Una comarca de 300.000 habitants

No fa gaire temps, corria el 2005, la ciutat de Manresa era una més del panorama català on les expectatives econòmiques ens brindaven un futur brillant, creixement demogràfic, augment de l'economia de mercat i noves infraestructures per gaudir d'una nova època daurada. Avui, inaugurat el nou any 2011, mirem tan sols sis anys enrere que deien els diaris sobre aquest boom que ens venia a sobre. En concret fem un salt fins a l'octubre del 2005, i els desitjos perquè Manresa disposés d'una xarxa viària de primer ordre. Passen els anys, però els desitjos són sempre els mateixos: l'eterna lluita per millorar la xarxa ferroviària al Bages. És clar que el 2005, amb una perspectiva de bonança econòmica inigualable, era més fàcil creure que els desitjos un dia esdevindrien una realitat quotidiana.
 
"Manresa ampliará su red viaria ante la previsión de un boom demográfico"

La ciutat de Manresa (Bages) i el seu entorn tenen en l'horitzó l'expectativa de duplicar la població actual, així aquesta zona, que actualment 130.000 habitants, podria arribar a 250.000 o 300.000 l'any 2026. Per afrontar aquest creixement, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat està redactant el Pla Director del Pla de Bages, entre els objectius figura el d'ampliar el ferrocarril i millorar els accessos per carretera. De fet, Manresa i les localitats del Bages més properes a la capital de la comarca ja han experimentat en els últims anys un canvi en la seva tendència a l'estancament de la població. Manresa ha passat en tres anys de tenir 67.000 habitants als 72.000 que registra en l'actualitat, segons el padró municipal d'habitants. Segons l'alcalde de Manresa, Jordi Valls, del Partit dels Socialistes de Catalunya, la ciutat no oposa resistència al creixement, però vol assumir amb infraestructures, preparada per donar resposta a aquesta nova conjuntura. El Pla Director del Pla de Bages i el Pla Territorial de la Catalunya Central, dos documents que es troben en procés d'elaboració i anàlisi, han de reflectir aquestes noves necessitats. Joan Fortuny, coordinador del Pla Director del Pla de Bages, entén que Manresa ha de ser un dels punts nodals de la nova Catalunya i que la ciutat té davant seu el repte de fer un salt definitiu per a "deixar de ser una ciutat mitjana catalana i convertir-se en una de les ciutats mitjanes d'Europa".

Les previsions actuals de Manresa, segons la seva planificació, permetrien allotjar a la ciutat, amb el desenvolupament dels plans urbanístics, a 100.000 persones. Això suposaria desenvolupar nous sectors de creixement cap a l'est de la ciutat i la construcció de 8.400 pisos. Però la gran aposta de futur que preveu el pla és el ferrocarril. El tren transversal, anunciat ja per l'Executiu català, passa per Manresa (on encara s'ha de decidir entre el pas pel nord o pel sud de la ciutat) i la comarca considera que aquesta és l'oportunitat d'aconseguir diverses millores ferroviàries. L'alcalde de Manresa afirma: "Hem de crear una xarxa interurbana" aprofitant les vies ja existents de mercaderies dels trens per al transport de la potassa de Súria i de Sallent, "utilitzar el tren per la xarxa local connectant els Ferrocarrils de la Generalitat amb Renfe, o cosa que és equivalent, crear el metro de Manresa, i finalment, connectar la capital del Bages amb Barcelona d'una manera decent. Segons l'opinió de Valls, en aquests moments Renfe "és un problema per a Manresa". L'alcalde de Manresa afirma que veu amb preocupació que Renfe està planificant el futur del tren de rodalies i que en els mapes no apareix el nom de la ciutat que presideix. Valls voldria un tren que connectés Manresa amb Barcelona en menys d'una hora i amb més freqüència que ara.

- Notícia extreta del diari El País, 1/10/2005 (traducció al català): "Manresa ampliará su red viaria ante la previsión de un 'boom' demográfico"

30 de desembre 2010

Manresa fa 60 anys, els altres catalans

La immigració de meitat de segle XX

La població de Manresa a les acaballes de 1956 era de 46.681 habitants segons les estadístiques oficials, i sis anys abans, el 1950 era de 40.452 habitants. En un sexenni havia augmentat un 15%.

Aquest increment de la població tenia un factor humà clau: la immigració. Als anys 50 el creixement natural (naixements i defuncions), era d'unes 200 persones anuals. En conseqüència, la població només hauria d'haver augmentat 1200 persones en sis anys si ens centrem en llur ritme de creixement demogràfic natural. Per tant, un increment de 6229 persones, en sis anys (1950-56) només es pot explicar en termes demogràfics, amb la immigració.

Des de principis de la industrialització, el segle XIX, la ciutat de Manresa va ser receptora de mà d'obra a causa de l'oferta de treball i la demanda en indústries, fabriques i tallers. En diferents períodes, Manresa era la porta d'entrada per molta gent que venia a buscar-se un futur millor per la seva família i la capital del Bages era el seu destí.

El final del túnel, la dècada dels 50

La situació econòmica del franquisme, dominada per l'autarquia i l'aïllament internacional, no permetia millores tecnològiques en els processos de transformació industrial, i era necessària una gran quantitat de mà d'obra si es volia augmentar els nivells productius. També cal remarcar que la població femenina nouvinguda es va dedicar en els sectors serveis i sobretot en el servei domèstic de les classes adinerades de la ciutat.

La composició de la població manresana (la piràmide de població) va anar prenent formes diferents amb el transcurs dels anys. Les dades ens manifesten una davallada del percentatge de naixements a Manresa, que disminueixen el 10%, es mantenen els nascuts a la comarca del Bages, hi ha un lleuger descens dels nascuts a la resta de les comarques catalanes i, sobretot, un augment espectacular dels nascuts a la resta de l'estat espanyol, que ja són més de 12.000.

Si el 1950, de cada 100 manresans 18 havien nascut fora de Catalunya, el 1956 ja eren 27 de cada 100. Així doncs la pregunta és molt fàcil?

D'on venien aquests immigrants?

(Imatge extreta de l'Auca de la Història de Manresa. "La meva primera història de Manresa" F. Comas i D. Hernández, 2006)

Els immigrants procedents de fora de Catalunya eren més de 12000. Gairebé el 50%, venien d'Andalusia (un 43%), que començava a ser el lloc d'origen més important de la immigració manresana, que augmentaria durant la dècada dels 60. La seguia Castella la Nova (avui Castella-La Manxa) amb un 16% i l'Aragó, que fins als anys cinquanta ocupava la segona posició, amb el 10%. Els aragonesos venien a Manresa amb el tren de la línia Saragossa-Lleida-Manresa-Barcelona.

Després, amb xifres entre el 10 i el 5%, hi havia altres regions espanyoles com Castella la Vella (avui Castella i Lleó), Múrcia i el País Valencià. I per sota del 5% Extremadura, Lleó i Navarra.

La gran majoria d'andalusos arribats a Manresa, eren de la província d'Almeria. El tancament de moltes mines en aquella zona a començaments del segle XX i l'obertura de les explotacions de potassa a municipis del Bages com Súria, Sallent, Cardona i Balsareny, i de carbó al Berguedà, a més de les obres públiques (carreteres, línies de ferrocarril, instal·lació del cablejat telefònic, pantans...) que es van realitzar durant l'època de Primo de Rivera (1924-1930) van comportar l'arribada de mà d'obra no autòctona per satisfer la demanda laboral. En aquells moments de cada deu andalusos manresans, quatre eren d'Almeria, dos de Granada, un de Sevilla i un de Jaén (seguint el model de províncies establert per Andalusia, no vol dir que fossin de la capital estrictament).

El diari del règim "Manresa" en feia una reflexió positiva:

"Estas cifras son elocuente ejemplo de convivencia y pregón del atractivo que Manresa ejerce sobre la geografia con su llamada a familias enteras de otras regiones, que aquí hallan hospitalidad a la que corresponden con su trabajo, con el cual contribuyen al engrandecimiento de la ciudad y adquieren carta de ciudadanía".

Text i imatge del principi:

- COMAS, Francesc (2009):
"Història de Manresa", Manresa: Edicions Zenobita

Més informació:

- La immigració andalusa a Catalunya, aquí
- Els altres catalans (Francesc Candel), aquí
- Històries de la immigració dels anys 60, aquí

Més entrades sobre demografia de Manresa:

- La immigració del canvi de segle (1999 - 2004), aquí

- Immigració del segle XXI, aquí
- La població de Manresa i del Bages 1939-1959 (memoria.cat), aquí

24 de desembre 2010

Tallers de memòria històrica


Històries personals de la Manresa Industrial, cortesia del Museu de la Tècnica de Manresa del Parc de la Séquia.

Històries Manresanes us desitja Bones Festes i Feliç Any 2011.

20 de desembre 2010

Els pergamins de la Sèquia

La Història en documents

La manca de pluja que des de l'any 1333 «Lo mal any primer» es patia a la zona de Manresa, i que es va fer insostenible a partir de l'any 1336 i inicis del 1337, feia que les collites de cereals no fossin suficients per a abastir la ciutat, la qual cosa comportava fam i carestia, empobriment i, també com a conseqüència directa, mortaldats i despoblament.

La solució que van trobar els consellers de la ciutat va ser la de fer una séquia que portés aigua del riu Llobregat fins al terme de Manresa per poder regar camps i horts i, així, poder assegurar les collites, bo i fent que aquestes no depenguessin exclusivament del poc o molt que pogués ploure damunt dels camps. Per a fer-ho, calia el permís del rei —propietari de l'aigua i dels rius—, i la seva ajuda econòmica, que es va obtenir l'any 1339 (document 1). El rei donava el permís per agafar l'aigua del Llobregat i fer-la passar per on calgués. A més concedia unes importants rebaixes fiscals que havien de permetre a la ciutat, assolir els recursos econòmics que calia per a la realització de l'ambiciós projecte. Un cop començades les obres, Galceran Sacosta, bisbe de Vic, es va oposar el pas de la séquia per Sallent, el que va donar lloc a greus discussions i enfrontaments.

L'any 1345, amb la mort de Galceran Sacosta, es van iniciar noves converses amb el seu successor, Miquel de Ricomar, que van fructificar en una concòrdia signada per la ciutat i els representants del bisbe i aprovada i confirmada pel mateix bisbe i el rei Pere III (document 2) que permetia continuar les obres sense incidents. Finalment, per donar més validesa a l'acord, es va demanar, i obtenir, la confirmació papal de la concòrdia (document 3). La importància d'aquests documents va fer que, se'n fes còpia al Llibre Verd, llibre de privilegis de la ciutat, i en altres llibres i documents que es conserven al fons de l'Ajuntament de Manresa de l'Arxiu. Aquests tres pergamins contenen un dels documents més importants per a la història de la ciutat de Manresa i que han tingut un impacte més directe en el desenvolupament econòmic, demogràfic i cultural de la ciutat, atès que gràcies a les concessions i pactes que es troben inscrits en aquests documents es va poder construir la séquia que des del segle XIV porta aigua de manera ininterrompuda a la ciutat de Manresa.
 
Imatge d'un dels pergamins al Museu Comarcal de Manresa
Document 1

1339, agost, 23. Barcelona Pere III concedeix permís a la ciutat de Manresa per agafar aigua del Llobregat i fer una sèquia, per on cregui necessari, per dur l'aigua fins a la ciutat. La ciutat es podrà quedar amb tots els drets i rendes de la sèquia i, en els següents 10 anys, només haurà de pagar 5.000 sous en concepte de quèstia i podrà exigir i rebre les imposicions acostumades. Passat aquest termini, la quèstia serà de 12.000 sous. ACBG/Sèquia. pergamí 1.

Document 2

1345, novembre, 19. Vic Berenguer, abat de Sant Pere de Besalú, com a procurador del bisbe de Vic, i Ramon Saera, com a procurador de la ciutat de Manresa, estableixen, aproven i signen els capítols de la concòrdia entre el bisbe i la ciutat sobre el pas de la sèquia pel terme de Sallent. Miquel de Ricomar, bisbe de Vic, i el rei Pere III aproven i ratifiquen aquesta concòrdia. ACBG/ Sèquia. pergamí 2.

Document 3

1346, juny, 12. Vilanova d'Avinyó Climent VI, Papa d'Avinyó, confirma els capítols i condicions de la concòrdia entre la ciutat de Manresa i el bisbe de Vic sobre el pas de la sèquia pel terme de Sallent. Inclou el text de la concòrdia. ACBG/ Sèquia. pergamí 3.

Més informació:

- "Els pergamins de la Séquia", vista entre el 25 de setembre fins al 25 de novembre del 2010, a l'Arxiu Comarcal del Bages dintre les Jornades Europees del Patrimoni 2010.
- La gran llegenda, "La misteriosa llum", aquí
- El parc de la Séquia, aquí

15 de desembre 2010

Neix HistoTube, la nova plataforma de vídeos d'història en català

HistoTube, els millors vídeos d'història en català

Avui, a les 00.00 hores del 15 de desembre, estrenem una nova eina dedicada a la història: HistoTube. Un projecte creat a partir del company i amic Dani Cortijo, autor de la web de referència: Altres Barcelones, on un servidor ha participat activament en la seva creació juntament amb dos historiadors més de la Universitat de Barcelona: en Lorién Casasús i l'Agus Giralt.

Gràcies Dani, Lorién i Agus per començar a navegar amb l'HistoTube!

- Visita HistoTube, aquí
- Twitter HistoTube, aquí

08 de desembre 2010

La Fàbrica Nova fa cent anys (1910)

Treballadors i sobretot treballadores de la fàbrica Bertrand i Serra (Fàbrica Nova) sortint del recinte industrial. Fotografia de l'any 1910.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Jaume Pons

01 de desembre 2010

La Baixada dels Jueus i la passarel·la dels enamorats

La Baixada dels Jueus

Encarem l'últim mes de l'any 2010 a Històries Manresanes amb bon ritme, amb un nou post on faig un simple exercici fotogràfic però alhora molt didàctic, acotar les imatges preses per un servidor al present de la ciutat de Manresa. En posts anteriors vaig parlar de la presència i llegat que ens van deixar els jueus a la nostra ciutat. A continuació vull reivindicar amb imatges un dels referents encara palpables de l'antiga comunitat hebraica a Manresa: La Baixada dels Jueus. Sense més preàmbuls, som-hi amb les imatges, no?

La Baixada dels Jueus, comença a les arcades principals del mateix ajuntament de Manresa.

Local abandonat a la Baixada dels Jueus, una simple barana de l'ajuntament limita l'accés a l'interior del recinte

Prohibit el pas?


Guardaran encara les claus els antics propietaris?

Timbre a mitges, l'altra meitat s'amaga darrere el gris (tan característic) manresà




Rètol d'informació turística, a l'inici de la Baixada dels Jueus

La passarel·la dels enamorats de la via Sant Ignasi

Últimament Manresa té un referent visual força inquietant, una passarel·la de ferro que talla en dos l'espai visual de l'entrada de la ciutat per la Via de Sant Ignasi. Malgrat la fredor i l'hermetisme del ferro, la passarel·la comença a interactuar amb els manresans i manresanes, sobretot els enamorats, si voleu contribuir no dubteu, veniu i tireu la clau a la via!
 
La nova passarel·la de ferro sobre la Via Sant Ignasi

Passarel·la dels Enamorats "made in Manresa"
 
Compartim noves tradicions?

24 de novembre 2010

Tercera part: L'eixample manresà i les fàbriques

La Fàbrica de Cal Cura (1917)

La seva imponent xemeneia, de 50 metres d'alçada, és una referència des de tot el sector nord-est de la ciutat de Manresa i el punt més visible de les grans calderes d'una fàbrica d'aiguardent i licors. La família Cura, originaria del poble de Navarcles, havia iniciat una empresa per a la destil·lació de vins el 1898, any de la pèrdua de les colònies espanyoles del Carib. El 1917 Valentí Cura, amb l'ajuda dels seus fills, va construir una nova fàbrica.

L'empresa va gaudia de bones expectatives comercials, en períodes de plena producció com els del final de l'estiu entrava unes 150 tones diàries de brisa, el residu que resta del raïm després de trepitjat o premsat, que transformava en 2.000 litres d'alcohol. D'aquests aiguardents purs, l'empresa en fabricava el popular Anís Bages, entre d'altres productes.

La fàbrica Cura es va clausurar l'any 1961 a causa de la decadència del sector dels aiguardents. La xemeneia resta dempeus al principi de la carretera del Pont de Vilomara número 9, però si us ubiqueu al darrer tram del carrer Sant Joan del Coll la podreu veure millor.


Fàbrica Perramon i Badia (1932)

Perramon i Badia és una fàbrica de cintes de seda fundada l'any 1926. El creixement de l'empresa va fer que entre el 1932 i 1934 es reformessin el vestíbul i les oficines i es va construir una nau annexa per a 90 telers. La nau es va convertir en una instalació modèlica, amb un estil d'arquitectura funcional, pràcticament únic a la ciutat de Manresa. El sistema d'il·luminació zenital i els elements decoratius interiors són especialment innovadors. L'edifici el podem trobar a la Carretera de Vic, numero 99, al costat de la COPE de Manresa.

Perramon i Badia empresa innovadora en el camp de la cinteria i les noves tecnologies va créixer fins la crisi del mercat tèxtil als anys 70 i 80. En la dècada dels 60 havia tingut una plantilla de 300 treballadors. Avui en dia tot i seguir una línia de producció moderna i informatitzada amb productes d'alt valor afegit per combatre la competència asiàtica, l'empresa pateix la crisi internacional dels mercats i s'ha vist obligada a reduir la seva plantilla per fer front a les despeses.


Font de consulta:

- XATIC (Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya), Manresa

Fotografies:

- Fàbrica Cal Cura / Perramon i Badia, googlemaps.com

17 de novembre 2010

L'antic edifici de Cal Jorba

Edifici de Can Jorba a l'indret de l'actual edifici del Banco Central Hispano. Al fons, ca la Buresa, i a la dreta de la imatge podem veure els contraforts de l'església de Sant Domènec enderrocada durant la Guerra Civil. Imatge reproduïda en una targeta postal, sense datar, firmada amb les inicials J.G.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Jaume Pons

13 de novembre 2010

Berlanga a Manresa

El rodatge de Plácido

Avui ha mort a l'edat de 89 anys el gran director Luis García Berlanga a la seva llar de Madrid. Berlanga és potser el millor director que ha tingut el cinema espanyol juntament amb un altre director nascut a la província de Terol, i que es deia Luis Buñuel.

Berlanga té un passat que Històries Manresanes no podia ometre. El que desconeix molta gent de la biografia del gran Luis García Berlanga és que va passar una temporada entre nosaltres, concretament fa 50 anys en el rodatge d'una de les seves pel·lícules. Estem parlant del film Plácido, que es va estrenar l'any 1961. De ben segur que els amants del bon cinema recordaran els lavabos de la plaça de Sant Domènec o l'estació del Nord de la Renfe que apareixen en l'obra rodada a la nostra ciutat.

Les obres del director valencià van ser filmades en el franquisme (excepte títols com La Escopeta Nacional, Todos a la cárcel, etc.) i representen una imatge crítica, cruel i realista de la societat franquista imperant a l'estat espanyol. El toc permanent d'humor no pretenia tapar els problemes reals de la gent i els films de Berlanga eren una denúncia permanent feta amb molt ofici, que malgrat que la seva cruesa en molts aspectes la censura no va poder evitar esborrar de la memòria col·lectiva.

Per què a casa nostra?

L’estada de Berlanga a la ciutat i la seva capacitat per extreure dels nostres carrers un decorat cinematogràfic que va portar a la pel·lícula a ser nomenada per l’Oscar de 1962 a la millor pel·lícula de parla no anglesa, no ha estat mai oblidada pels manresans. Berlanga va explicar que l’elecció de la nostra ciutat va ser purament estratègica i que els productors van triar Manresa, sense cap complicitat amb la ciutat. Molts manresans i manresanes van col·laborar com a extres, mentre que altres van arribar a interpretar petits papers. Tots eren ciutadans normals, sense experiència prèvia en la interpretació i sense relació amb el món del cinema, però el seu entusiasme va contribuir al gran èxit artístic i cinematogràfic que va suposar Plácido, arribant a guanyar-se els elogis de Berlanga per les seves prestacions com a actors.

Fotogrames del rodatge del film Plácido als carrers de la ciutat de Manresa (encadenados.org)

Més informació:

- Plácido (1961), enllaç
- La ciutat de Plácido, enllaç
- Fitxa de Plácido a IMDb (en anglès), enllaç

Fotografies del rodatge:

- Fotografies cedides per Joan Soler, enllaç

09 de novembre 2010

Segona part: L'eixample manresà i les fàbriques

La fàbrica Torrents (1942)

Aquest edifici va ser construït per Marià Torrents i Oliveres l'any 1942. Pocs anys després de la Guerra Civil, el tèxtil manresà va experimentar una fase de gran expansió, afavorida per la política comercial de restricció d'importacions estrangers i sobretot per l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

Torrents va contractar persones que no podien demostrar que eren "adictos al régimen", i a la fabrica es va formar un ambient curiós amb treballadors i treballadors marginats per haver estat republicans o catalanistes. Els inspectors policials havien de fer la vista grossa davant la situació de manca de mà d'obra que patia Manresa durant la postguerra.

L'estructura també és característica de l'època. Es va projectar la fàbrica en una conjuntura econòmica en la que era barata la mà d'obra però cars els materials. Per això es va fer una combinació de tècniques dl moment, com el formigó armat i l'acer, i de més tradicionals com el forjat amb voltes de maó pla reforçades amb tirants transversals.

El 1990, després d'anys d'oblit, l'edifici es va restaurar i es va rehabilitar com la seu del diari Regió7.

El Pont de Ferro (1927)

El pont de Ferro està situat en un tram de la línia de Manresa a Martorell que es va construir entre 1922 i 1924. El va fer la Compañia General de Ferrocarriles Catalanes, creada el 1919 per la fusió del Ferrocarril Económico de Manresa a Berga i la potent companyia belga Solvay, que explotava una línia entre Barcelona i Martorell. Els ponts de la nova línia es van construir amb la tècnica dels trams metàl·lics amb estreps de formigó i obra, que era prou eficient i més econòmica que la construcció d'arcs de formigó.

El pont en qüestió malgrat no ser estrictament una "fàbrica", té una longitud total de 43 metres, amb un tram central metàl·lic de 16 metres de llum i dos estreps de formigó i obra. En un dels seus costats té acoblada una casella de guardaagulles de l'estació. El pont de Ferro forma part del ric patrimoni industrial de la ciutat, és un referent molt característic i sobretot conegut per la immensa majoria de manresans alhora de situar un dels trams de la carretera de Vic. Aquest pont està ubicat en el tram de l'actual línia R5 (Manresa-Barcelona) dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, entre les estacions manresanes, de Manresa-Alta i Manresa-Viladordis.


Font de consulta:

- XATIC (Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya), Manresa

Fotografies:

- Fàbrica Torrents, googlemaps.com
- Pont de Ferro, Pius Cisa

02 de novembre 2010

Primera part: L'eixample manresà i les fàbriques

Al llarg del segle XIX, la ciutat de Manresa s'obre enfora de les muralles medievals cap a l'Eixample configurat per dues vies que porten el nom de les carreteres, una és la carretera de Vic i l'altre la carretera de Cardona. Ambdues vies s'establiran nombrosos tallers i fabriques que aprofitaran la capacitat de transport de l'energia elèctrica gràcies a l'electrificació de centenars de metres de cables que al segle XX ompliran els carrers i espais de Manresa.

L'escorxador municipal (1906)

Des de la dècada de 1880, l'ajuntament manresà ja plantejava el trasllat i l'ampliació de l'antic escorxador municipal, que estava situat al mig de la ciutat i n'encarregà el seu projecte a l'arquitecte municipal Ignasi Oms i Ponsa.

El Nou escorxador significava millors condicions higièniques que milloraven la salubritat de la ciutat, limitaven el risc d'infecció en el consum de carn i suposaven també una major producció càrnica. El 1906 s'inicià el projecte d'edificació, que acabaria dos anys més tard, el 1908.

A l'interior hi destaquen la clara planificació racional del conjunt per facilitar el moviment dels animals, la separació de les cambres en funció de la seva utilitat i el pas d'aire fresc entre els murs. Al mateix temps, l'arquitecte Oms va dotar el conjunt d'una estètica admirable, amb la combinació de contrastos cromàtics amb materials com la pedra, l'enrajolat i el maó.

L'escorxador va tancar l'any 1992, i el 2005 es va inaugurar amb la seva nova funció, la rehabilitació per convertir-la en la nova universitat de la Fundació Universitària del Bages (FUB).


Fàbrica Alcoholera Manresana (1914)

La gran xemeneia que testimonia el passat industrial d'aquesta zona era de l'alcoholera de Baldomer Casas i Sala. En els mesos d'estiu, aquestes fàbriques d'esperit de vi es dedicaven a extreure alcohols de vins malaguanyats. Les fàbriques d'aiguardent són instal·lacions perilloses per l'elevada inflamabilitat del producte fabricat, i aquesta va patir un incendi a primers del segle XX en el que diversos treballadors van resultar ferits.

Després de la Guerra Civil, l'empresa va establir una fàbrica de licors embotellats amb marques curioses i populars com el nom d'un frare evangelitzador de les amèriques i homònim del propietari -Bartolomé de las Casas-, el licor "Gold Waser" també anomenat "Agua de oro de Danzing", el licor estomacal "Honisch" i l'anís "la Manresana".

Font de consulta:
- XATIC (Xarxa de Turisme Industrial de Catalunya), Manresa

Printfriendly