22 d’abril 2018

La carta del rei Joan I al batlle de Manresa

Com es va evitar un bany de sang jueu l'any 1391 a casa nostra?

El 1391 el rei Joan, conegut com el Caçador, va enviar una carta d'agraïment al batlle de Manresa. Una carta per donar-li les gràcies per evitar el linxament dels jueus del call manresà i al mateix temps l'emplaçava a fer un llistat dels desperfectes de l'assalt al call de la nostra ciutat. Feia mesos que els calls jueus de la Corona d'Aragó (contaminats per les prèdiques antisemites provinents de la Península Ibèrica) havien estat saquejats de forma brutal i criminal. No es feien distincions dintre el call, i la sang corria carrer avall, amb autèntiques matances. El 5 d'agost de 1391 va tenir lloc el més violent linxament de jueus ocorregut a la ciutat de Barcelona, ​​un pogrom en tota regla molt abans que aquesta paraula d'origen rus fora encunyada. Se suposa que van morir uns 300 jueus, segons les conclusions que s'ha arribat desprès d'estudiar diferents fonts i fer-ne una interpretació adequada i imparcial.

Tornant a Manresa, sabem gràcies a diferents fonts com els jueus de Manresa van salvar-se dels linxaments indiscriminats que havien patit a d'altres ciutats catalanes l'estiu de 1391. No podem dir que el call no fos atacat, però tampoc podem parlar d'un gran assalt i matança. Pràcticament poc es va poder fer en moltes ciutats i viles catalanes per evitar aquests atacs programats, doncs eren atacs ben perpetrats, amb una gran nombre d'assaltants ben equipats (evitant localitzar-ne els instigadors reals), i que en moltes ocasions es repetia amb el patró clàssic: sense destinar un gran nombre d'homes per evitar-ho la macabra jornada estava guanyada. Per exemple, gràcies a l'obra de prestigi apareguda l'any 1929 de Fritz Baer, Die Juden im Christlichen Spanien, sabem que el rei Joan I va enviar diferents cartes als veguers i batlles catalans (Barcelona, Tortosa, Figueres, Lleida, Cervera, Cotlliure, Berga, Manresa, Besalú, Vic, Puigcerdà o Vilafranca del Penedès; entre d'altres) per interessar-se sobre els atacs a les juderies catalanes i buscar-ne els responsables, tot i que com hem dit abans, es feia difícil buscar els culpables, ja que eren atacs amb un gran nombre de participants. Van existir personatges nefastos com Sant Vicent Ferrer que amb les seves prediques antisemites, barrejades amb un grau indecent d'obscurantisme apocalíptic, gràcies als efectes que encara s'arrossegaven de la Pesta Negra, van ajudar a crear un clima de crispació i tensió permanent. En tot cas, el rei Joan estava més interessat en avaluar el grau de desperfectes que havien patit els calls catalans, i saber quin era el cost econòmic real de tot el patrimoni que s'havia destruït, cremat o robat.

A Manresa, precisament l'actuació de les forces d'ordre van evitar una veritable matança de proporcions mai vistes malgrat els intents de la població cristiana per assaltar el call. Una carta dedicada al batlle manresà Gallart i al veguer de la ciutat del rei donant les gràcies per aturar les matances del dia 5 de novembre de 1391 n'és la prova més fidel. Tot i la protecció, un altre font ens parla d'atacs i assalts. Un oficial del tresor de la corona, Andrea Denari escrivia al procurador general del rei que a les poblacions de Lleida, Tortosa, Vilafranca del Penedès i Manresa, així com també a Cervera i d'altres ciutats, els jueus havien estat assaltats sense contemplacions, remarcant el gran grau de pillatge i saqueig. El saqueig era també un bon motiu per assaltar els calls, i amb un afany de rampinya exultant, la població es va llançar al pillatge de forma fulgurant i amb la cobertura d'una gran massa darrere teu, el triomf estava ben assegurat. Carta blanca per robar.

Finalment a casa nostra el call no va ser saquejat de forma contundent, o almenys no disposem d'evidències clares a nivell d'arqueologia, i de fet l'inventari realitzat posteriorment demostraria que els jueus manresans no eren tan rics i poderosos. És més, els jueus de Manresa eren la comunitat hebraica que menys diners pagava si la comparem amb d'altres calls catalans de l'època. Els jueus catalans del període baix-medieval tenien la protecció "de cofre i tresor" per part de la corona, o el que es el mateix, els jueus estaven sota la jurisdicció directe del monarca, per tant, qui robava, manllevava, deshonrava o atacava a un jueu català, estava atacant al patrimoni directe del rei, i el càstig sovint era la mort.

Bibliografia:

- BAER, Fritz (1929): Die Juden im Christlichen Spanien. Akademie Verlag, Berlín.

- BENET, Albert (1983): L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392). Revista Dovella, núm. 10, pp. 29-30

- FYNN-PAUL, Jeff (2017): Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Centre d'Estudis del Bages, Manresa

- GAMPEL, Benjamin R. (2016): Anti-Jewish Riots in the Crown of Aragon and the Royal Response, 1391-1392. Cambridge Press, New York

- MORELLÓ, Jordi (2011): En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona. Sefarad, vol. 71: Núm.2 

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917): Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

13 d’abril 2018

L'obertura del Passeig: cafès i quioscos de refrescos

Els quioscos de begudes

Un de les fites del creixement urbanístic de la Manresa industrial fou la construcció del Passeig de Pere III. Un vial en forma d'avinguda arbrada que rodeja el puig de Puigterrà i que fa poc més d'un quilòmetre. Amb les velles muralles a terra, a la dècada dels anys 80 del segle XIX es va planificar una gran via que obrís la ciutat i deixés enrere el traçat de la vella Manresa medieval, de carrers i carrerons estrets. El primer tram del Passeig Pere III es va inaugurar el 1891, pel dia de Sant Pere. Aquest tram, transcorre de la Plaça Sant Domènec fins a la cruïlla amb el carrer Àngel Guimerà, i bona part circula per sobre de l'antic torrent dels Predicadors.

El nou Passeig va esdevenir en un dels espais favorits d'oci de les noves classes socials de Manresa. Un símbol d'identitat popular on la societat es trobava tot caminant, rics i pobres, obrers i amos, tothom volia transcorre per una gran avinguda ample i que aviat s'ompliria de nous espais d'esbarjo com cafès, teatres, quioscos de begudes i fins i tot cadires a l'aire lliure per prendre la fresca sota l'ombra dels grans arbres. Podem fer un breu repàs dels nous espais d'esbarjo que es van instal·lar al primer tram del Passeig Pere III. Els més coneguts eren el Teatre Nou (1904) o el Kursaal (1927); cinemes com el Principal (1903), el Catalunya (1948) o l'Atlàntida (1976) i fins i tot places de toros (fins a cinc repartides per tot el Passeig, la més recent a darrere l'institut Lluís de Peguera).

L'estrella del Passeig: els cafès elegants (1894-1922)

El 1894, tres anys desprès de la inauguració del Passeig, l'Ajuntament de Manresa va autoritzar obrir un quiosc destinat a vendre i servir begudes a la via pública. Les primeres fotografies del Passeig ens mostren la primera ubicació d'aquest quiosc. L'any 1922 se sap que aquesta concessió anava en nom d'un tal Picarol segons els acords municipals d'aquell any. La segona referència d'un quiosc al Passeig la trobem a l'any 1901. Carlos Ruiz va demanar permís per instal·lar un quiosc de refrescos al Passeig. L'ajuntament el va obligar a presentar plànols i l'espai on volia ubicar la seva parada. Es va atorgar la llicència municipal per col·locar un quiosc a canvi de pagar una pesseta diària. A mitjans de juny de 1916 sortia publicat al diari Pla de Bages la construcció d'un tercer quiosc. Aquest era un quiosc de ferro, fet pels tallers de serralleria Epifani Armengol i fills. Més tard aquest quiosc es coneixeria com el quiosc Canaletas.

Si un tipus d'establiment va ser característic en el primer tram del Passeig, foren els cafès. El més antic és el cafè L'Alhambra de 1896 de l'Ignasi Oms i el Jardín Español. El primer es coneixia popularment amb el nom de "la Gàbia" degut a que hi havia una gran glorieta de fusta i canyes que hi van posar. En ambdós locals també es feien balls i espectacles en directe, la qual cosa els va convertir en molt populars ràpidament pels manresans. Pocs anys més tard els cafès estaven en plena expansió, l'any 1911, trobem el Gran Cafè Mundial, als números 16 i 18. El cafè és obra de Josep Coll i Villaclara, i la premsa de l'època el descrivia com un espai de luxe de primer nivell: "El más céntrico, comodo y mejor decorado. Servicio de toda clase de bebidas y refrescos. Helados de varias clases. Servicio a domicilio". Aquests no serien els únics cafès que aterrarien al Passeig de Pere III, d'altres noms serien l'American Bar (1922), el Plat del Dia, el Café-Royal-Bar i el Perdiu.

Bibliografia bàsica:

- COMAS, Francesc: Històries de Manresa, 2. Ed. Zenobita. Manresa, 2017

08 d’abril 2018

El vicari de la Seu de Manresa


Fotografia d'un grup de gent a les escales de la façana principal de la Seu a la dècada dels anys 40. Al mig de la imatge, al costat d'altres capellans i mirant a la càmera, el vicari de la Seu de Manresa, Genís Padrós i Pladevall. Per sobre de la gent hi ha una traca. 

(Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-218 / Genís Padrós i Pladevall)

Printfriendly