30 de desembre 2017

L'èxode burgès manresà cap a Barcelona

L'emigració a Barcelona i l'abandonament de la ciutat

El segle XIX va marcar com mai Manresa, la ciutat va viure de primera mà la Revolució Industrial. Van sorgir les primeres fàbriques, va arribar el ferrocarril i les muralles medievals van caure, entre les fites més importants del segle. La ciutat creixa al ritme del soroll de les industries, el petit comerç i els grans majoristes feien les primeres fortunes i arribaven els primers immigrants a la ciutat de Manresa per treballar, deixant el món rural. Tot i aquest zenit, els grans burgesos manresans (propietaris de grans marques industrials, patrimonis opulents i cases majestuoses) van començar a marxar de Manresa, la ciutat era massa petita i calia fer un gran pas: Barcelona.

Un exemple el podem trobar amb Pilar Cots, l'hereva de Francesc Cots Argullol, amb fàbriques a Manresa, Balsareny i Sant Vicenç de Castellet vivia a Barcelona. La compra de cotó i la comercialització es feia des de Barcelona, per tant, els fabricants van acabar pactant i fent tractes amb els seus importadors i socis barcelonins. Molts obrien despatxos a la capital per fer els tractes de primera mà. Barcelona fascinava per moltes coses als burgesos manresans: era el centre de la vida social, política i sobretot financera. Els manresans rics i poderosos, van entendre que el tren (a partir de 1859) i els seus viatges els feien perdre poder i van optar per establir-se a la gran ciutat catalana del Mediterrani. En canvi les germanes vallesanes, Terrassa i Sabadell, van retenir els seus fabricants i burgesos perquè el seu negoci de llana no necessitava la ciutat de Barcelona. El cotó venia amb vaixells al port de Barcelona, i tocava estar al peu del canó. Una part molt important de Manresa va marxar i mai més va tornar.

L'èxode de burgesos i fabricants rics manresans cap a Barcelona va començar a ser constant a la segona meitat del segle XIX. Els rics marxaven cap a la gran ciutat, i deixaven subalterns a càrrec dels seus negocis i grans fàbriques. Gent que molts cops no era de Manresa, i no s'interessaven per la vida social, política, financera i econòmica de Manresa. Els ingressos d'aquests burgesos i rics fabricants van deixar d'invertir-se a Manresa per passar a fer-ho a la ciutat comtal. Una deslocalització en tota regla, els ingressos de les grans fàbriques de cotó no es s'invertien a casa nostra tot i que la feina atreia a molta gent a viure a Manresa, no perquè fos una ciutat opulenta i rica sinó per un motiu més clar, hi havia feina constant i oportunitats per viure de forma digna i honrada.

En aquest llistat, el·laborat per l'historiador Llorenç Ferrer i Alós, es pot veure com els grans burgesos i fabricants manresans van començar a instal·lar-se de forma oficial a la ciutat de Barcelona, deixant a Manresa els seus subalterns i treballadors. De fet, fins al segle XX, encara podem compatibilitzar, com la burgesia abandonava Manresa i se'n anava a la metròpoli.

1825 Ignasi Torres Galobardes
1844 Josep Solà Perramon
1828 Llogari Serra
1846 Maurici Pla
1853 Francesc Sacristà Font
1855 Joan Arañó Argelaguet
1855 Lluís G. Pons Enrich
1856 Caietà Arañó
1857 Jacint Vidal Torres
1858 Josep Balet Bellver
1860 Ramon Enrich
1865 Ignasi Prat
1870 Josep Torras Corrons
1871 Magí Gallifa Perera
1875 Josep Oller Bages
1888 Josep Torrents Serra
1892 Ignasi Vidal Balet
1893 Lluís G. Pons Enrich
1904 Joan Guitart Santasusanna
1905 Heribert Pons Arola
1906 Josep Portabella Cots
1915 Josep Perera Vives
Ferrer i Alós, Llorenç: El poder de Manresa al llarg del temps, a "Calidoscopi Manresa". p. 90

Propietaris manresans a Barcelona

Entre els propietaris de cases modernistes del que seria la Barcelona noucentista, a finals del segle XIX ja hi trobem molts manresans. Moltes de les cases que amplien el catàleg modernista de la ciutat comtal, es van fer amb l'esforç dels treballadors de Manresa. Les cases més importants són la de Francesc Burés (Carrer d'Ausiàs March, 30-32), Antònia Burés (Ausiàs March, 46), Antoni Salvadó (Casp, 45), Heribert Pons (Rambla Catalunya 19-21), Anna Salvadó de Guitart (Enric Granados, 48), Josep Portabella (Gran Via, 616), Josep Batlles (París, 202) i d'altres noms. Els industrials manresans estaven com peix a l'aigua en una ciutat rica, gran i amb una classe opulent burgesa cada cop més poderosa, amb comparació amb la ciutat de Manresa, una ciutat reduïda i habitada per molts treballadors, amb salaris irrisoris, que malvivien en ravals i carrers bruts i plens de pols. 

Tot i aquesta fugida massiva, alguns fabricants van quedar-se a Manresa, el pastís s'havia reduït però encara es podien fer nous negocis, sobretot de caràcter immobiliari i de serveis, com l'establiment de la xarxa elèctrica per la ciutat, bàsica perquè les fabriques manresanes poguessin continuar creixent. L'especulació urbana va sorgir de forma pronunciada i també van aparèixer nous fabricants, menys poderosos que els del segle XIX, que van començar a fer negocis a una escala menor.

Bibliografia:

- DD.AA, Manresa Calidoscopi. Visió parcial de la ciutat. Ajuntament de Manresa, 2004 

- FERRER ALÓS, Llorenç, La industrialització de Catalunya: les fàbriques tèxtils del riu Cardener al segle XIX a Estudis històrics i documents dels arxius de protocols, vol. 27, Barcelona, Col·legi de Notaris de Catalunya, 2009, pp. 321-366

20 de desembre 2017

El convent de les clarisses caputxines del carrer Talamanca

El segon més antic de la ciutat

L'any 1638, el monestir de Sant Carles Borromeu, de les religioses clarisses caputxines va establir-se a la nostra ciutat. Encara avui és el segon convent més antic de Manresa. La fundadora de l'ordre de les caputxines a Catalunya i a l'estat fou la manresana Àngela Margarita, coneguda com la mare Serafina, per cert la única dona manresana il·lustre dels més de 25 noms que la componen. El primer convent de l'ordre fou el de Barcelona, el de Santa Margarita la Reial.

Del convent de Barcelona, l'any 1638, van arribar cinc monges a Manresa per establir-se a la ciutat. En un primer moment i de forma provisional es van instal·lar en un asil mentre s'edificava el nou monestir, en un solar de l'antiga Casa del Trull, un molí de Valldaura, del qual es va aprofitar el seu claustre gòtic. El solar era al carrer Talamanca, i al costat del convent es va construir una església, que va obrir-se l'any 1681. L'ordre de religioses va passar per diverses vicissituds, durant el segle XIX els liberals parlaven de suprimir les ordres religioses per primer cop en la història, però seria el segle XX, el segle on la seva presencia seria discutida i fins i tot atacada. Durant la Setmana Tràgica de 1909, l'església i una part del monestir foren saquejats i cremats per un avalot de manresans descontents amb la crida a files de joves per part del govern espanyol per anar a lluitar al Marroc. El convent va ser dels tres més castigats i només restaren dretes les parets mestres de l'edifici. Les religioses van aconseguir fugir en cases de particulars que les van allotjar temporalment. Les obres de reconstrucció van durar dos anys.

Un episodi més fou la Guerra Civil (1936), les monges també es van veure obligades a marxar del convent, aquest cop per salvar la seva vida. En aquell moment, l'Ajuntament de Manresa volia tirar endavant un projecte per fer una plaça de mercat en el solar de l'església de les caputxines, que havia quedat deserta després que l'octubre de 1936, fou desmuntada per una brigada de treballadors municipals. No fou fins l'any 1944 quan l'ajuntament nacional de Manresa va desestimar aquest projecte i les religioses van començar la reconstrucció de l'església i van poder restituir els capitells gòtics de l'antic claustre de Valladura, que ja havien estat salvats abans que fossin destruïts l'any 1936 al Museu de la ciutat. 

Sobreviure al convent, amb les teves mans!

A part de les almoines i caritat de molta gent, les germanes del convent de Sant Carles Borromeu han sobreviscut durant aquests anys del seu propi treball, el més antic des de la fundació és la fabricació del pa eucarístic, destinat a totes les parròquies i esglésies del Bages. L'elaboració del pa ha evolucionat amb el pas dels anys però encara avui en dia el pa del convent segueix mantenint el que ara en dirien la elaboració "tradicional". A més, les germanes també s'han dedicat a tot tipus de treballs manuals, com ara els ornaments de les esglésies, i han conreat un hort, situat al pati interior del convent. Destaca igualment la participació del convent en les diverses celebracions religioses, les mes populars com la benedicció del Diumenge de Rams, que encara avui es celebra al claustre del monestir.

Bibliografia de referència:

- COMAS, Francesc (2009): Històries de Manresa. Zenobita: Manresa

- COMAS, Francesc (2017): Històries de Manresa, vol 2. Zenobita: Manresa

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

06 de desembre 2017

Els genis de la Llum

L'electricitat a casa, una meravella!

L'electricitat va fer la seva primer aparició a casa nostre el 1876 a la fabrica Hijos de Ricart amb la instal·lació de tres llums d'arc i una màquina Gramme. Al primer pis de la fabrica, en una sala de filats de gènere de punt de 33 x 21,2 metres en la que hi havia 10 màquines, s'hi instal·laren dos llums i al segon pis, en una sala de 16 x 21,2 metres amb cinc màquines selfactines, s'hi instal·là un llum.

La primera línia elèctrica que es va instal·lar pels carrers de la ciutat de Manresa va ser la que permeté il·luminar l'església del Carme, la plaça de la Constitució (Plaça Major) i la Seu durant la festa de la Misteriosa Llum de Manresa de l'any 1886. L'església del Carme s'il·luminà amb tres focus d'arc elèctric i sembla que l'excés de llum no va agradar a molts manresans i manresanes, ja que hi havia qui preferia que l'església tingués el caliu de les espelmes, la tradició era la tradició. El corrent elèctric fou subministrat des de la fàbrica de vetes de cotó Viuda Lluviá e hijo, situada al carrer Vestals (carrer Na Bastardes) número 12. La fàbrica tenia un generador elèctric que utilitzava pel seu propi autoconsum. El senyor Ignasi Lluviá Vidal va ser l'administrador de la festa d'aquell any, la seva contribució fou prou generosa, era la primera on es va contemplar de forma majestuosa l'electricitat a tota la ciutat.

L'any 1894 l'electricitat va arribar als carrers de Manresa, els antics fanals d'oli passaven a ser els nous fanals elèctrics, tota una revolució que aniria transformant la ciutat: fàbriques, comerços i llars anirien canviant per adaptar-se als nous temps moderns: l'electricitat. L'enllumenat públic, instal·lat per l'empresa Gallifa, Vila i Ferrer, va començar a estendre's per Manresa, primer eren les empreses i després foren les cases particulars. Els carrers més importants de la ciutat foren els primers on es va gaudir d'aquest invent revolucionari que acabaria per sempre amb les nits fosques a la ciutat.

El consum d'abonats es registrava mitjançant una caixa instal·lada a les cases, que deixava a les fosques els que encenien alhora més bombetes (potència) de les que tenien contractades. La companyia Gallifa, Vila i Ferrer es va dissoldre l'any 1910 i va néixer una de nova, que molts segurament us sona més, la Companya Anònima de Manresa d'Electricitat (CAME), coneguda popularment com la "Vella" i també més endavant com "l'Anònima". Pocs anys després el 1912 es va crear la Cooperativa Manresana d'Energia Electrica, la "Nova", que el 1951 entrà a formar part de Fecsa. Manresa quedava dividia en dues zones, els clients de la NOVA i els clients de la VELLA, un mur invisible partia la ciutat en dos.

Bibliografia:

- ARROYO MANUBENS, Joan Carles (2000). Els inicis del gas i de l'electricitat a Manresa. Revista Dovella. Núm 69. pp. 23-28

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

Printfriendly