01 de desembre 2016

L'home que atacava els jueus

Un misteriós assaltant de camins: com tractaven els bojos a l'edat mitjana?

Les relacions entre jueus i cristians han patit diverses vicissituds al llarg de la Història. Si a l'Edat Antiga existia un judaisme anticristià, a l'edat mitjana, sense desaparèixer el primer, pot parlar-se més bé, almenys en determinats casos, d'un cristianisme popular antijueu. Els antics emperadors romans que van abraçar el cristianisme, com es veu en el codi de Teodosi i en el de Justinià, van tractar de restringir els drets dels jueus en matèria de propietat, de successió i en les seves relacions socials. Anàlogues restriccions trobem en els concilis de la França merovíngia i dels visigots de la península Ibèrica. El papa Gregori I, cap a l'any 600, va expedir un decret, pel qual prohibia atacar els jueus, encara que d'altra banda inculcava la separació de jueus i cristians. A partir dels segles XII i XIII, els jueus havien d'habitar separats dels cristians en un barri, el call o aljama. Perquè la distinció fos més clara i consegüentment es poguessin evitar amb més facilitat el tracte mutu i les celebracions de persones una i l'altra religió, se'ls obligava, des del Concili IV del Laterà, a portar un distintiu, consistent en una gorra punxegut i una franja groga o vermella cosida al vestit.

Mentrestant al segle XIV, Manresa viva, segons la historiografia local, el "gran segle de Manresa" o el segle d'or manresà. Un període puixant on es construeixen la Seu i la séquia, així com els temples del Carme i de Sant Domènec. També es constitueix el call de Manresa, ben documentat des de l'any 1266. El call manresà tenia una sinagoga, una escola i un cementiri propi, conegut amb el nom de la Fossana dels Jueus (a la zona del Passeig Pere III, darrere Puigterrà), en aquell temps fora del perímetre emmurallat de la ciutat. Fins a quaranta famílies havien viscut al call de Manresa, rondant quasi les 300 persones, durant l'època de més esplendor de la comunitat. El call tenia dues portes d'accés: una per la Plaça Major i l'altre pel carrer de Na Bastardes. En les festivitats cristianes els jueus tenien prohibit sortir del seu barri per evitar que es barregessin amb els seus veïns cristians. El call tenia un toc de queda diari: les portes s'obrien al matí a tren d'alba, i es tancaven quan es feia fosc amb el "toc de l'oració de la nit". A la nit els jueus tenien prohibit romandre fora del seu espai. El batlle de la ciutat era qui guardava les claus.

L'any 1320 els jueus de Manresa es queixaven que un estrany home, que vagava sense rumb pels camins que rondaven la nostra ciutat, els atacava quan els veia. Aquest home, aparentment era un boig que es dedicava a maleir els jueus manresans, els insultava i en alguns casos els colpejava. Els oficials reials s'havien negat a actuar davant les súpliques dels jueus, van dir, que aquell home els atacava no perquè fossin jueus, sinó perquè estava boig i era millor deixar-lo en pau, que ja es cansaria de fer-ho. El cas va portar cua, de fet els jueus manresans veient que no se'ls feia cas van acudir a la corona. El rei va ordenar que si l'home era detingut com un llunàtic o arrestat com un assaltant de jueus, hauria de ser tancat en qualsevol dels casos. La seva pista es perdria aviat, tot i que ja podem documentar un atac judeofòbic a la nostra ciutat al segle XIV. De fet, aquest segle se succeirien més atacs, avalots, desgreuges i insults als jueus catalans. Però que passava amb els bojos a l'Edat Medieval? Eren individus embruixats? Posseïts pel dimoni potser? Com se'ls tractava? Era realment boig l'individu que atacava els jueus de Manresa?

La bogeria, un capritx diví?

Des de l'Antiga Grècia els "bojos" eren percebuts com uns individus que havien patit el càstig dels déus. Davant la inutilitat de la raó per explicar aquest mal, amb el pensament escolàstic medieval se'ls va estigmatitzar. Segons la medicina antiga, el cos humà estava compost per diferents temperaments que tenien la seva correspondència amb els elementals: foc, aire, terra i aigua. Així, d'acord amb el temperament, vindrien els nostres mals, com enviats per una divinitat capritxosa. Quan es declarava que algú "estava boig" a l'edat mitjana, els seus béns passaven a ser administrats per la Corona, qui es responsabilitzava de cuidar-los, sent responsable que no es deterioren ni destruïssin i que seguissin generant beneficis, a fi d'afrontar les despeses durant la malaltia, i li fossin després lliurats al malalt si millorava. No podia prendre res en el seu propi benefici. Val la pena remarcar que aquestes mesures no només eren aplicades a les classes acomodades de l'Antic Règim, ja que existeixen registres de l'època on es pot veure que el 60% dels bojos pertanyien del món dels artesans, agricultors i treballadors. No era un privilegi per a pocs.

La cura dels bojos en general estava a càrrec de la comunitat. Quan això no era possible, eren atesos en els hospitals i en els monestirs locals. Aquells que es pensava que estaven bojos eren examinats per una comissió integrada per "membres de la comunitat a la qual pertanyia el presumpte malalt, els que havien de ser bones persones i lleials". Aquesta comissió avaluava si el pacient s'orientava correctament, la seva memòria i capacitat intel·lectual. Per exemple, se li deia que nomenés els dies de la setmana, amb qui estava casat, que nomenés a les persones que coneixia. Se'ls mostraven monedes. Se'ls demanava que fessin càlculs elementals amb elles. I també s'analitzava la seva vida quotidiana i els seus hàbits.

Arxiu:
  • Corona d'Aragó (ACA):C 364:190v (Any 1320/ 6/ 7)
Bibliografia:

Printfriendly