12 de novembre 2013

Històries d'un manresà als Jocs Olímpics de 1948

L'aventura d'Enric Villaplana a Londres

L'organització dels Jocs Olímpics de 1948, no va ser una tasca fàcil per a ningú. Mai com en aquest moment el moviment olímpic va estar tan prop de desaparèixer. Eren moments molt complicats per a tots els països del món, més preocupats per guarir les ferides sofertes per la Segona Guerra Mundial, que pensar en el repte d'assumir, la responsabilitat d'organitzar un esdeveniment de l'envergadura d'uns Jocs Olímpics, quan el que realment desitjaven, era la reconstrucció de les seves ciutats, i la recuperació dels seus valors històrics i polítics. Els Jocs Olímpics del 1948 celebrats a la capital britànica, van ser anomenats els de l'austeritat i entre el reduït grup d'esportistes espanyols hi havia un manresà, Enric Villaplana i Vargas (1914-1983), que va participar en una prova que tenia la sortida i arribada a l'estadi olímpic de Londres: els 50 quilòmetres marxa, una de les proves més exigents i dures de l'atletisme. 

La cursa sota un sol exuberant tenia el color suec, el del fondista John A. Ljunggren, que va sorprendre tothom amb uns ràpids primers metres i es va destacar als cinc quilòmetres. Al seu darrere, el tercet britànic format per Harry A. Martineau, G.B. Whitlock i Lloyd Johnson, aquest darrer, de 48 anys. Els 25 quilòmetres el suec els va fer amb 2 h 12′ 17″, a cinc segons d'ell, Whithock, que anava segon, seguit del noruec Brunn. Als 35 km, Whitlock va plegar esgotat, mentre que el suís Gaston G. Godel havia guanyat posicions. 

Però Ljunggren va arribar primer a l'estadi olímpic de Wembley amb bon estat físic i bon estil, el temps va ser de 4 h 41′ 52″. El manresà Enric Villaplana, que el mes de març d'aquell any havia guanyat el campionat d'Espanya amb 4 h 30′ 06″, convertint-se en el millor temps de 1948, va aconseguir acabar la prova en novena posició. Tenint en compte que el millor temps olímpic fet el 1936 a Berlín, de Harold Whitlock, era una mica pitjor que el de Villaplana era l'esperança de l'atletisme espanyol. Però el manresà, amb un temps de 5 h 03′ 31″ va quedar molt per sota de les posicions que atorgaven medalla.

Villaplana descriu la seva aventura olímpica

El butlletí informatiu del Club Atlètic Manresa editat el mes de desembre del 1981 deia, en declaracions del mateix Villaplana: "van fixar una mínima molt forta per poder-hi anar: superar el rècord olímpic dels 50 km que havia fet l'anglès Whitlock el 1936 i que era de 4 h 30´ 20´´. Però vaig fer-la i vaig anar a Londres amb la millor marca de l'any sobre la distància. A Londres els directius van allotjar-se en un hotel mentre que els vuit atletes de la delegació ens van deixar abandonats en uns barracons militars. La sortida dels 50 km marxa era a primera hora de la tarda, per això vaig dir que volia dinar d'hora, però ningú se'n va preocupar i mitja hora abans de la sortida es van presentar amb una olla de patates fredes que vaig rebutjar. En passar el primer control d'avituallament, als 10 km, jo anava al davant, però el meu pot amb cafè i glucosa no apareixia enlloc i vaig perdre tant de temps que em van passar tots. Quan estava a punt de plegar va arribar amb taxi un àrbitre de boxa que es deia Casanovas i aquest em va animar i de mica en mica vaig arribar a l'estadi de Wembley, i vaig acabar vuitè. El seleccionador nacional em va dir 'España confiaba mucho en ti' i em va deixar allà ajagut a l'herba molla. Sort que els marxadors suecs, que eren bona canalla, em van posar mitja hora en un bany calent i em vaig recuperar aviat"

Alguns digueren que Enric Villaplana havia sortit molt de pressa, però la veritat és que el sol escalfava de valent i estovava l'asfalt, i això dificultava la marxa, i ho demostra el fet que dels 21 atletes sortits, només en van arribar 16. El recorregut, amb moltes pujades i baixades, era molt diferent del campionat d'Espanya de 1948, on havia aconseguit l'excepcional marca (la millor de l'any); la manca de contacte internacional féu pagar cara la inexperiència de l'atleta manresà. De totes maneres, un novè lloc en uns Jocs davant els millors marxadors del món, és la fita més important de l'atletisme manresà en tot el segle XX.

Tot i aquesta proesa olímpica el nom d'Enric Villaplana anirà més associat a la fotografia que no pas a l'atletisme, ja que més endavant seria el fotògraf professional de l'Ajuntament de Manresa. Tot i que Enric Villaplana no va passar el seu arxiu particular a l’Arxiu Comarcal del Bages, hi té un miler de fotografies que es poden consultar lliurement.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc; MAS, Josep: 50 anys del Club Atlètic Manresa. Zenobita. Manresa, 2005

- MAS, Josep: Que va passar amb Villaplana? (Diari Regió7, 12/08/2012)

- SARDANS, Jordi; SARDANS, Ferran: Els arxius privats manresans tenen un valor incalculable (El Pou Digital, 27/10/2013)

Més informació:

- 50 anys d'imatges: Club Atlètic Manresa, format PDF

Printfriendly