11 de setembre 2012

Terra Cremada

Devastació i foc a Manresa

"Terra cremada". Amb aquesta tàctica va respondre l'exèrcit borbònic els intents catalans d'alçar-se contra la invasió de Felip V, l'estiu del 1713. 

La ciutat de Manresa, que el juliol del 1713, a través dels seus síndics, havia jurat fidelitat al duc de Pòpuli, que es trobava a Igualada, més tard va canviar-se de bàndol i va donar suport a la causa de la Diputació de Catalunya, que lluitava per la resistència antiborbònica, en el moment de presentar-se a la ciutat el coronel austriacista Josep de Peguera i de Cortit amb 60 cavalls demanant la mobilització a favor de la resistència. La ciutat va formar la seva coronela i en sortiren uns 400 combatents capitanejats per Joan Sobrebals. Assabentat Pòpuli de la rebel·lió, va enviar el 3 d'agost un gran exèrcit format per 4.000 soldats a les ordes del tinent general José de Armendáriz i del general de batalla José Carrillo de Albornoz, comte de Montemar, per tal de represaliar Manresa cremant-la.

En un primer moment, Armendáriz no va voler cremar la ciutat, considerant que els seus habitants ja serien prou castigats havent d'hostatjar 4.000 soldats a les seves llars i havent de pagar una suma de 2.500 doblons d'or. Això no obstant, el duc de Pòpuli envià tres vegades ordres d'incendiar la ciutat. Davant d'això, Armendáriz va ordenar cremar les cases de les famílies austriacistes i d'aquells que havien marxat de la ciutat amb la crida de la Diputació i, perquè l'incendi no es descontrolés, va ordenar als veïns que retiressin la pólvora de les seves cases. Va posar guàrdies per tota la ciutat. Armendáriz es va instal·lar fora, amb la resta de les tropes. Sembla que van començar cremant les cases indicades, però les flames van créixer i es van escampar. La força del vent va fer cremar també algunes cases distants i algunes porcions de pólvora que els habitants tenien guardades a casa o oblidades feia temps.

La destrucció de la ciutat

El foc va créixer amb tanta força que els soldats, atemorits dels crits dels ciutadans i dels perills que consideraven propers, van desmuntar les guàrdies. Els habitants es van apartar del perill del foc, però abans d'aconseguir-ho en quedaren alguns de sepultats entre les runes. Armendáriz va ordenar a les tropes que intentessin apagar les flames i posar ordre. Fins i tot, tal com es pot comprovar en els llibres de comptabilitat de l'Hospital de Sant Andreu, dos soldats van quedar ferits per l'explosió de la pólvora que hi havia a l'interior d'algunes cases, motiu pel qual van haver de ser rentats amb aiguardent i embenats amb paper d'estrassa a l'hospital. En total, sembla que es van cremar 522 cases, la meitat de la ciutat. L'incendi va prendre tanta força que el cos de tropes que es trobava format a la plaça es va veure obligat a sortir de la ciutat. Va deixar ensorrada la plaça Major, el carrer de Sant Miquel, el carrer de Sobrerroca, el raval de Sant Andreu, el carrer de Santa Llúcia i l'església del Carme, i el mateix dia va enviar el comandant al camp 40 dels principals habitants, va fer fortificar els convents del Carme, Sant Domènec i l'església parroquial i va deixar-hi una guarnició, i Jaume de Llissach, natural de Manresa, que aleshores n'era el veguer, va formar quatre companyies de fusellers al servei del rei Felip. El mateix dia va ser incendiat també el nucli de Salelles. Els habitants van mantenir els soldats durant 14 dies i l'hospitalitat va tenir per agraïment l'incendi de la ciutat. Els manresans que s'havien retirat abans de la crema amb la crida de la Diputació, units a sometents de la rodalia, a les nits s'amagaven dins de la mateixa ciutat entre les runes de les cases i atacaven a la guarnició borbònica.


Podem donar per vàlid el recompte del cronista Francesc de Castellví i Obando, segons el qual s'haurien cremat 522 cases, prop de la meitat de la ciutat, ja que la relació que publica Magí Canyelles el 1679 atribueix a Manresa 1.160 cases distribuïdes en 43 carrers. Es tracta, sens dubte, d'un dels pitjors incendis provocats pels exèrcits invasors sobre Catalunya al llarg de la història.

La crònica de Francesc de Castellví i Obando 

Gràcies a la figura de Francesc de Castellví i Obando, cronista austriacista, coetani dels fets, ens ha permès conèixer més sobre la guerra de Successió a Catalunya i a la ciutat de Manresa. Segons llur crònica, que podem llegir en el tercer volum de les Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725, arribat Armendáriz a una hora de distància de Manresa, la ciutat va enviar els seus síndics a donar l'obediència, però aquests van ser agafats com a presos.

Després del foc?

Manresa va ser una de les principals ciutats catalanes més castigades, després de Barcelona, com ho testifica el terrorífic incendi provocat per les tropes de Felip V l’any 1713 que va destruir la Casa de la Ciutat, entre molts altres edificis de la ciutat. Tampoc no és conegut el grau d’implicació de les elits econòmiques manresanes en el projecte austriacista, sensible a l’ampliació internacional dels mercats, quan la ciutat arribarà a ser el primer centre seder de tot Espanya durant el segle XVIII. Manresa també va presentar una important tradició juridicoconstitucional amb figures com ara la nissaga dels Amigant, que aplegà una família dedicada als afers jurídics des de la guerra dels Segadors o bé Lluís de Peguera, autor de la famosa Pràctica y estilo de celebrar Cortes en Cataluña (1631), ampliada posteriorment per Antoni de Capmany (1821) durant la seva estada al Cadis constitucional com a demostració de la modernitat política dels catalans.

Bibliografia i recerca:

- Diari Regió7: "Manresa, devastada pel foc de Felip V" (10/11/2011)

- Revista Dovella, Any: 2011 Núm.: 107, Dossier: La Guerra de Successió a Manresa i el Bages 

Més informació:

- La ciutat cremada: "Manresa a la Guerra de Successió" aquí
- guerradesuccessió.cat aquí
- enciclopèdia.cat "La Guerra de Successió" aquí

Printfriendly