Bicentenari de la crema del Paper Segellat
L'actuació de Manresa i el seu corregiment durant la Guerra del Francès va servir per a la construcció del model patriòtic i desinteressat de la resistència catalana que es va difondre a tot Espanya. Malgrat els problemes que hi va haver en l'execució de les quintes, les desercions freqüents dels soldats i les desgràcies de la gent, qüestions de les quals no es parla, els informes oficials mitifiquen Manresa i els seus ciutadans per "haver estat víctimes de la seva Religió, del seu Rei i de la seva Pàtria" i haver combatut en la seva defensa amb tanta heroïcitat.
L'actuació de Manresa i el seu corregiment durant la Guerra del Francès va servir per a la construcció del model patriòtic i desinteressat de la resistència catalana que es va difondre a tot Espanya. Malgrat els problemes que hi va haver en l'execució de les quintes, les desercions freqüents dels soldats i les desgràcies de la gent, qüestions de les quals no es parla, els informes oficials mitifiquen Manresa i els seus ciutadans per "haver estat víctimes de la seva Religió, del seu Rei i de la seva Pàtria" i haver combatut en la seva defensa amb tanta heroïcitat.
Octava
Saguntina es la manresana gente
que con constancia aumenta más blasones,
y al galo usurpador eternamente
ofrecen despreciar sus corazones
ni incendios ni saqueos; fríamente
a todo opuesto, ni contribuciones
han llegado a pagar a tal gavilla,
y por eso su honor más y más brilla
(BC, fullets Bonsoms, Tor 1067-8)
Saguntina es la manresana gente
que con constancia aumenta más blasones,
y al galo usurpador eternamente
ofrecen despreciar sus corazones
ni incendios ni saqueos; fríamente
a todo opuesto, ni contribuciones
han llegado a pagar a tal gavilla,
y por eso su honor más y más brilla
(BC, fullets Bonsoms, Tor 1067-8)
L'1 de setembre de 1905, l'ajuntament de Manresa va declarar manresà il·lustre Maurici Carrió, pagès d'ofici que havia cremat el paper segellat francès a la plaça de la vila i capità del sometent a l'acció del 6 de juny de 1808 al Bruc. El canonge Ramon Montanyà va ser nomenat fill adoptiu de la ciutat el setembre de 1904.
Les victòries del Bruc van ser commemorades el 6 de juny de 1809 amb una festa religiosa i amb un sermó, imprès i publicat el 1814, en el qual es dóna sentit miraculós a la victòria, per la intercessió de la Verge Montserrat i la presència de les banderes de la Puríssima i dels Sants Màrtirs, patrons de la ciutat, i es mitifica l'acció dels paisans i dels sometents sense referir-se als soldats regulars que hi van participar.
Les victòries del Bruc van ser commemorades el 6 de juny de 1809 amb una festa religiosa i amb un sermó, imprès i publicat el 1814, en el qual es dóna sentit miraculós a la victòria, per la intercessió de la Verge Montserrat i la presència de les banderes de la Puríssima i dels Sants Màrtirs, patrons de la ciutat, i es mitifica l'acció dels paisans i dels sometents sense referir-se als soldats regulars que hi van participar.
Les disputes sobre la participació prioritària d'Igualada i Manresa als esdeveniments acapara l'atenció de la premsa d'ambdues ciutats durant la segona meitat del segle XIX. Aquesta lluita, plantejada en clau d'identitat catòlica local, dóna pas també a la pugna entre els herois locals respectius: Antoni Franc, terratinent igualadí; els manresans Francesc Riera, Maurici Carrió i el canonge Ramon Montanyà i Isidre Lluçà i Casanoves, el timbaler de Santpedor.
Aquest darrer es va convertir en el personatge més mitificat durant molt de temps.
El discurs construït a partir del 1808 (patriotisme dels sometents i suport de la Verge de Montserrat) va ser assumit tant pel liberalisme polític com el carlisme. A començament del segle XX, el republicanisme unitarista (La Montaña Republicana de Manresa) va veure en el Bruc el despertar del poble sotmès a la teocràcia. També el discurs catòlic catalanista es va fer ressò dels esdeveniments del Bruc amb motiu del centenari, com va fer palès el bisbe de Vic Josep Torras i Bages amb una pastoral. (Toledano i Rubí, 2005)
El discurs construït a partir del 1808 (patriotisme dels sometents i suport de la Verge de Montserrat) va ser assumit tant pel liberalisme polític com el carlisme. A començament del segle XX, el republicanisme unitarista (La Montaña Republicana de Manresa) va veure en el Bruc el despertar del poble sotmès a la teocràcia. També el discurs catòlic catalanista es va fer ressò dels esdeveniments del Bruc amb motiu del centenari, com va fer palès el bisbe de Vic Josep Torras i Bages amb una pastoral. (Toledano i Rubí, 2005)
De la Covadonga catalana
¡Antevigilia de Corpus!
¡Día Catorce de Juny!
Tu, per gloria de Manresa,
Flores com l'altre dilluns.
Seixanta dos anys cumpleixen
En tal dia com avuy
Que'l gran capità del segle
PEr segons cop fou vensut.
¡Honra i gloria a nostres avis
Que'en l'any de mil vuit cents vuit
Se lleuraren á la lluyta
Embestintne deu cad'un
¡Verge y Mare immaculada!
¡Clar espill tan net com pur!
¡Sols á vos devem la gloria!
D'haver al francés vensut!
(Josep Carreras i Enrich, L'Eco del Bruch, 15 de juny de 1901. Citat a: Solà Montaña, 1908 p.138-142)
¡Antevigilia de Corpus!
¡Día Catorce de Juny!
Tu, per gloria de Manresa,
Flores com l'altre dilluns.
Seixanta dos anys cumpleixen
En tal dia com avuy
Que'l gran capità del segle
PEr segons cop fou vensut.
¡Honra i gloria a nostres avis
Que'en l'any de mil vuit cents vuit
Se lleuraren á la lluyta
Embestintne deu cad'un
¡Verge y Mare immaculada!
¡Clar espill tan net com pur!
¡Sols á vos devem la gloria!
D'haver al francés vensut!
(Josep Carreras i Enrich, L'Eco del Bruch, 15 de juny de 1901. Citat a: Solà Montaña, 1908 p.138-142)
Catalunya a l'any vuit
Dalt al bell cim del Pirineu un dia
son vol parava l'àgila francesa
i girant a l'entorn la ullada encesa
vegé el lleó d'Espanya que dormia:
-Ara és hora, cridà, l'Espanya és mia!-
i afaiçonant-la amb pèrfida escomesa,
da sa corona i d'ella i tot féu presa
que de ferro amb ses urpes estrenyia.
Lo ferreny català, que estava alerta,
sa mare pàtria al contemplar cativa
exclamà, al coll posant-se lo trabuc:
Mentre el lleó d'Espanya se desperta,
jo alçant-ne el sometent, àgila altiva
vaig a esperar-te en los turons del Bruc.
(Jacint Verdaguer, Pàtria. Citat a: Estrada i Planell, 1991, p. 161)
Dalt al bell cim del Pirineu un dia
son vol parava l'àgila francesa
i girant a l'entorn la ullada encesa
vegé el lleó d'Espanya que dormia:
-Ara és hora, cridà, l'Espanya és mia!-
i afaiçonant-la amb pèrfida escomesa,
da sa corona i d'ella i tot féu presa
que de ferro amb ses urpes estrenyia.
Lo ferreny català, que estava alerta,
sa mare pàtria al contemplar cativa
exclamà, al coll posant-se lo trabuc:
Mentre el lleó d'Espanya se desperta,
jo alçant-ne el sometent, àgila altiva
vaig a esperar-te en los turons del Bruc.
(Jacint Verdaguer, Pàtria. Citat a: Estrada i Planell, 1991, p. 161)
La celebració del centenari del Bruc el 1908 tingué més ressò a Manresa i Igualada, que a Barcelona. A Manresa, la celebració oficial va servir per exaltar la figura del sometent, mentre que a la capital de l'Anoia comptà amb la presència dels infants Ferran de Baviera i Maria Teresa de Borbó.
Aquestes imatges mítiques de les batalles del Bruc es tornaren a difondre amb motiu del 150è aniversari en plena dictadura franquista.
Aquestes imatges mítiques de les batalles del Bruc es tornaren a difondre amb motiu del 150è aniversari en plena dictadura franquista.
Antoni Moliner "Catalunya contra Napoleó. La Guerra del Francès 1808-1814"