12 de febrer 2017

Quan explotaven bombes a Manresa

L'endemà de l'atemptat al Casal Alimara 

A finals dels anys vuitanta la ciutat de Manresa fou un centre important de l’independentisme "extraparlamentari", de fet l'indepenentisme d'aquells temps era una corrent política minoritària i subscrita a determinats col·lectius de joves, res a veure amb el que avui ens podem trobar. Un dels moments més crítics es visqué el 4 de novembre del 1989, quan a la seu del MDT (Moviment de Defensa de la Terra), el Casal Alimara, va patir un atemptat amb forma de bomba. L'atemptat afortunadament no va causar danys personals. 

L’estructura de l’edifici -on es trobava el local Alimara- al número 53 del carrer Àngel Guimerà, va resultar seriosament malmesa per l’explosió, segons l’informe que va havia elaborat l’arquitecte municipal. Això significava que, si es volia habitar de nou l'edifici, s’hi havien de fer obres considerables per assegurar la seva fortalesa. L'explosió va provocar l'enfonsament de l'escala interior de l'habitatge, per la qual cosa una família va haver de ser desallotjada pels bombers mitjançant una escala hidràulica. L’alcalde de Manresa en aquells temps, Juli Sanclimens, havia visitat l'edifici el dilluns 6 de novembre i s'havia reunit amb els afectats, veïns i comerciants de la zona. Sanclimens va comunicar als afectats per l'explosió que s’havien fet gestions al ministeri de l’Interior per saber quina classe d’ajut hi podria haver en casos d’aquests, però només n'hi havia per les víctimes mortals. En declaracions de l'alcalde al diari Regió7 es va anunciar una intensa campanya per trobar ajuda i descobrir quin artefacte havia explotat el dissabte dia 4 de novembre.
"Esgarraparem allà on sigui per veure quines possibilitats hi ha de trobar ajuda". 
Juli Sanclimens, alcalde de Manresa, 6 de novembre de 1989

Passats pocs dies de l'atemptat, es van fer públics els resultats de l’anàlisi de l’artefacte explosiu, segons les fonts de Govern Civil la bomba estava formada per cloratita dins d’una olla de pressió. Un dels dos comerços de la planta baixa havia tornat a treballar normalment i l’altre va tornar a obrir dos dies desprès de l'atemptat. La mateixa nit que va esclatar la bomba al Centre Alimara de Manresa, en va esclatar d'altres a la Clínica Dexeus de Barcelona, contra els avortaments, i al domicili de Sant Boi de Llobregat del militant del PSAN Jordi Moners. Les tres accions van ser reivindicades pel grup d’extrema dreta Milícia Catalana.

El Casal Alimara va obrir la tardor de 1986 al carrer Àngel Guimerà numero 53. El nou espai era la seu del MDT, però també s'hi trobaven altres col·lectius i diverses associacions, com el Casal d’Amistat catalano-cubà, el Centre de Solidaritat amb Nicaragua o la CUP, que era el Centre d’Unitat per la Pau, amb Carles Franco, al capdavant. Poc temps desprès s'afegirien diversos grups com ara Bandolers, amb Marcel·lí Canet i Sebastià Datzira; Segadors, amb Toni Francitorra o Jordi Grané; Serrallonga, amb Jordi Bardina i Enric Lázaro; Acció estelada, amb Lluís Salsamora i Raül Miras; Almogàvers-2, Folls, F4b (Fills de les quatre barres) i RNI (Resistència de Nens Independentistes).

Forces de xoc para-policials? La confessió de Joan Carles Criado

La policia va pactar al juliol de 1986 la desarticulació del grup terrorista d'extrema dreta Milícia Catalana, segons havia declarat el comandant general de la banda terrorista, Joan Carles Criado, en una conversa amb periodistes del diari EL PAÍS l'any 1989. Malgrat aquest pacte -desmentit sempre per la policia nacional- Milícia Catalana va ressuscitar el mes de maig de l'any 1989 a Catalunya per atemptar contra la seu principal del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) a la ciutat de Barcelona.

Joan Carles Criado era un dels màxims responsables i fundadors del grup terrorista Milícia Catalana, i l'any 1989 es trobava en llibertat provisional des de l'11 d'abril, després d'haver complert la major part de la condemna imposada per l'Audiència Provincial de Barcelona, ​​per la seva participació en els atemptats perpetrats entre agost de 1985 i juliol de 1986, contra llibreries catalanistes i locals especialitzats en la comercialització del sexe. De fet a partir del seu alliberament les activitats terroristes de la banda van tornar a l'escenari públic, i en un dels seus atemptats es va decidir atemptar contra la seu del MDT de Manresa, l'espai més important de l'indepenentisme a la ciutat en aquells anys.

Més informació al bloc:

- L'atemptat al MDT i el final del comando Manresa, aquí
- La ciutat dels ultres, aquí

Bibliografia:

- Diari Regió7: "L’atemptat de Manresa va causar «danys seriosos» a l'estructura de l'edifici" (07/11/1989), p.13

- Diari El País: "El general del grupo 'ultra' Milicia Catalana asegura que pactó con la policía" (04/12/1989)

- Llibertat.cat: "Sota les bombes: terrorisme contra l'independentisme (1985-1991)" (03/05/2014)

- SARDANS, Jordi: "Entrevista a David Martínez Sala" | El Pou de la Gallina, número: 280, pp. 23-26. Octubre 2012.

06 de febrer 2017

El convent de Santa Clara

La història d'una comunitat religiosa (1602-1936)

L'avui en dia comunitat de monges dominiques de clausura del convent de la Mare de Déu dels Àngels i Santa Clara és a la ciutat de Manresa des de l'any 1602, tot i que la presència de monges contemplatives en aquest edifici es remunta fins al segle XIV, més concretament els anys 1322 i 1326, amb una antiga comunitat de clarisses que va desaparèixer el 1599 per la falta de noves vocacions.

El convent de Santa Clara es troba al vell camí que unia Manresa amb la ciutat comtal de Barcelona passat pel Pont de Vilomara, als afores de Manresa i molt a prop de la Casa de la Culla. En aquest indret, envoltat de verd, hi havia al segle XIII, un capella molt petita dedicada a Sant Blai i Sant Llàtzer, construïda per ordre de Guillem de Coromina, rector del santuari de Viladordis. De fet al nomenclàtor actual, podem trobar el carrer "Sant Llàtzer" i "Sant Blai" relativament a prop del convent de Santa Clara. La capella dedicada a aquests dos sants era atesa i cuidada, en aquell temps, per dos capellans.

L'antiga capella de Sant Llàtzer i Sant Blai es va convertir en un espai de culte del monestir del nou convent, que es va construir l'any 1326 i que va ser ocupat per les monges clarisses, formada per l'abadessa i cinc monges més. L'any 1346 ja hi havia setze monges, però el nombre de religioses va disminuir considerablement al principi del segle XV, fins que només n'hi restaren dues el 1546. Per evitar que el convent quedés del tot abandonat, els consellers de Manresa es van posar en contacte amb diverses ordres religioses del Principat, perquè el convent quedés sota la jurisdicció d'alguna ordre que se'n fes càrrec. Finalment, el 1602, es va signar un acord amb el monestir de la Mare de Déu dels Àngels de Barcelona sobre la fundació del monestir; el bisbe de Vic el va erigir de nou aquell mateix any i les monges dominiques -onze monges més la priora- es van comprometre a viure-hi.

El nou convent de Santa Clara, les obres de 1904

El nou convent va adoptar el nom oficial de monestir de Nostra Senyora dels Àngels i Santa Clara, unint el seu doble origen històric. Amb l'ordre de les dominiques, van començar tot un seguit d'obres de millora de les instal·lacions, la més important fou la de 1904, sota la direcció de l'arquitecte Alexandre Soler i March. De fet la seva família fou la que va pagar les obres. A principis del segle XX l'edifici estava envoltat de xiprers, i davant l'edifici, al costat del camí de Barcelona, hi havia un pou amb un altar i una imatge dedicada a Sant Domènec. Havia estat costum dels veïns de la zona pujar a beure aigua del pou i a menjar anisets per la festa de Sant Domènec el dia 4 d'agost.

La comunitat es va mantenir i va augmentar el nombre de religioses, l'any 1905 ja hi havia 28 monges. Onze d'elles eren manresanes, sobretot del barri de les Escodines, i d'altres eren filles de persones benestants de la ciutat i fins i tot de l'alta societat manresana. Al llarg del primer terç del segle XX, la zona de Santa Clara va anar creixent amb lentitud. A la dècada dels 20, els carrers Nou i Vell de Santa Clara encara no estaven pavimentats. D'alta banda, el convent va patir els efectes de la Guerra Civil, i de fet, el juliol de 1936, va ser saquejat i transformat de forma provisional en una presó. Les monges foren evacuades i no hi tornaren fins l'any 1939.

Bibliografia:

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa recull gràfic 1876 - 1965. Ed. Edaifos, Barcelona.

- COMAS i CLOSAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Ed. Zenobita, Manresa

29 de gener 2017

Les stolpersteine ja són a Manresa!

La memòria dels deportats

La iniciativa d’aquests homenatges a Manresa va néixer a partir d’un treball de recerca d’Alejandra Ibarra i Ariadna Moyano, estudiants de l’Institut Pius Font i Quer, a través de la tutoria del professor d’història Jordi Pons que, al seu torn, ha fet un treball exhaustiu d’investigació i actualització del llistat de deportats de la capital del Bages. L’Associació Memòria i Història de Manresa hi va donar suport des del primer moment i va presentar, conjuntament amb Òmnium Cultural del Bages, una instància que demanava a l’Ajuntament que la proposta de les estudiants fos una realitat. Els dies 25 i 26 de gener es van instal·lar 21 stolpersteine a la ciutat. Igualment a la Plaça Sant Domènec també es va instal·lar una placa amb tots els noms dels manresans deportats en camps de concentració nazis. 
  1. Bernat Toran Martínez. Carrer Joc de la Pilota, 18 
  2. Enric Munt Costa. Carrer d'en Botí, 1 
  3. Jaume Viladrosa Montraveta. Carrer Amigant, 6 
  4. Josep Aparicio Sancho. Carrer Arbonés, 34 
  5. Ramir Sánchez Molina. Carrer Sant Francesc, 12 
  6. Josep Señal Esclusa. Carrer d'en Tahonas, 18 
  7. Josep Pons Pérez. Carrer de la Mel, 31 
  8. Miquel Camps Puiggròs. Carrer de la Mel, 23 
  9. Antoni Camps Vives. Carrer de la Mel, 23 
  10. Joaquim Amat-Piniella. Carrer Carrió, 12 
  11. Enric Cunill Marfà. Carrer Carrió, 11 
  12. Jesús Dalmau Colom. Carrer Canonge Montanyà, 12 
  13. Jaume Real Ventura. Ctra. de Cardona, 26 
  14. Josep García Pérez. Muralla Sant Domènec, 28 
  15. Bernat Comín Igualada. Camí dels Corrals 
  16. Maurici Ribas Pujol. Via Sant Ignasi, 14 
  17. Jacint Carrió Vilaseca. Carrer Aiguader, 22 
  18. Pere Parés Sans. Carrer Circumval·lació, 65 
  19. Pere Brunet Ferrer. Carrer Circumval·lació, 102 
  20. Joan Sallés Oliveras. Carrer del Castell, 61 
  21. Agapit Colom Armengol. Carrer Major

20 de gener 2017

Homenatge solemne als manresans deportats als camps de concentració nazis

S'instal·laran llambordes "stolpersteine" davant els domicilis on van viure 

Els dies 25 i 27 de gener Manresa homenatjarà els seus deportats als camps nazis amb un acte solemne al saló de sessions de l’Ajuntament, amb la presència dels familiars (el dia 27) i la col·locació de llambordes stolpersteine davant els habitatges on van viure i una placa amb tots els noms, a la plaça de Sant Domènec (el dia 25). Les llambordes seran instal·lades pel seu creador, l’artista alemany Günter Demnig

Les stolpersteine són llambordes quadrades de 10 centímetres de costat, fetes de formigó i cobertes amb una làmina de llautó on es graven les dades de cada persona deportada. Stolperstein significa en alemany “pedra que fa ensopegar”. Es pretén d’aquesta manera mantenir viu el record les víctimes del nazisme, lluitant contra l'oblit. Manresa serà el segon municipi de l’Estat espanyol que tindrà stolperstein. El primer va ser Navàs. A Europa ja n’han estat instal·lades unes 60.000, en vint estats diferents. S'instal·laran llambordes "stolpersteine" davant els domicilis on van viure 

La iniciativa d’aquests homenatges a Manresa va néixer a partir d’un treball de recerca d’Alejandra Ibarra i Ariadna Moyano, estudiants de l’Institut Pius Font i Quer, a través de la tutoria del seu professor d’història, Jordi Pons (col·laborador de la nostra Associació), que, al seu torn, ha fet un treball exhaustiu d’investigació i actualització del llistat de deportats i dels seus familiars. L’Associació Memòria i Història de Manresa hi va donar suport des del primer moment i va presentar, conjuntament amb Òmnium Cultural del Bages, una instància que demanava a l’Ajuntament que la proposta de les estudiants fos una realitat. El Consistori la va aprovar per unanimitat al ple del mes de febrer de 2016. 

Un total de 29 manresans van ser deportats als camps nazis, dels quals 18 van ser assassinats i 10 alliberats. D’entre tots ells, s'han localitzat 21 dels domicilis on vivien. És per això que es col·locaran 21 stolpersteine als carrers de la ciutat. A Catalunya el projecte Stolperstein és coordinat i finançat pel Memorial Democràtic i la Direcció General de Relacions Institucionals, juntament amb el Parlament.

10 de gener 2017

La gran escola manresana del segle XVII

Els tallers del barroc

L'art barroc i la ciutat de Manresa tenen una relació especial, sobretot a partir del segle XVII, quan adquireix un gran prestigi pel que fa a les talles d'imatges i els retaules de fusta. Els tallers eren de tipus familiar, motiu pel qual a molts talleristes van acabar compartir el cognom del fundador de la saga. D'aquesta forma podem parlar de families d'escultors de forma genèrica: els Sunyer, els Grau, els Padró o els Generes. Els obradors d'aquestes grans families del barroc manresà es trobaven localitzats el que avui és la ciutat vella de Manresa. Per exemple els Generes tenien el taller al carrer del Born; els Grau a la Plana de l'Om (on avui hi ha la sala d'exposicions de l'antiga Caixa de Manresa) i els Sunyer tenien el taller al carrer del Pedregar. Si parlem de noms podem mencionar a: Joan i Francesc Grau, Antoni i Miquel Vidal, Josep Generes, Pau i Josep Sunyer, Josep Padró... són alguns d'aquests autors que varen conformar nissagues d'artistes que aplegaven fins a tres generacions d'artistes.

Les feines dels tallers manresans no solament eren a nivell local, sinó que arribaven per tot el país: Barcelona, Poblet, Tarragona, Igualada, els comtats del Rosselló, etc. Molt d'aquest material artístic fou destruït, cremat o saquejat durant els primers mesos de la Guerra Civil. Malgrat aquest espoli i destrucció al Museu Comarcal de Manresa encara trobem un conjunt de retaules i imatges barroques que es van salvar in extremis de les esglésies cremades i destruïdes de 1936. Entre tots aquest material artístic exposat, podem veure fragments historiats del retaule del Roser de Joan Grau; l'adoració dels pastors, l'anunciació, la presentació de Jesús... Recollit de l'església de Sant Pere Màrtir, església que fou desconstruïda per ordre de l'ajuntament de Manresa la tardor de 1936.

D'altra banda al Museu també hi podem trobar fragments del retaule major de l'església del convent del Carme i un relleu pertanyent al retaule de Sant Eloi, procedent de la Seu, i d'altres plafons de Joan Grau, així com un escut de la ciutat de Manresa signat per Josep Sunyer. I encara més elements aquests col·locats en el seu lloc original. A la façana dels antics Jutjats de la ciutat es pot veure un escut de la ciutat, obra de l'escultor Joan Grau. A la Cova, el retaule i l'altar, així com la decoració de la façana, Josep Sunyer, també va dur a terme els plafons de l'interior de la Cova. Finalment a la cripta de la Seu hi ha medallons amb escenes dels patrons de la ciutat de l'escultor Jaume Padró.

Una visita al Museu Comarcal de Manresa

L'exposició il·lustra la producció retaulística catalana de l'època del barroc amb una intensa i extensa mostra d'obres que va des dels primers anys del segle XVII fins al XVIII. Com una introducció prèvia al museu també es poden veure algunes peces (pintura sobre taula) del segle XVI que manifesten la presència d'alguns referents renaixentistes en la producció artística local.

Bibliografia bàsica:

- COMAS, Francesc (2005): Manresa. Una història per conèixer. Editorial Zenobita, Manresa

04 de gener 2017

Els gremis manresans

El món laboral durant l'Edat Mitjana

Entre els segles XI i XIII Europa va experimentar un gran impuls demogràfic acompanyat del creixement de les ciutats i l'aparició d'una nova classe social formada per mercaders i artesans. Aquests es van agrupar en confraries segons els oficis per donar cobertura als seus membres: els "gremis", paraula que prové del llatí i significa "si", "falda" o "protecció". Els gremis consistien en corporacions de treballadors integrades per artesans d'un mateix ofici tenia per finalitat defensar els seus interessos professionals. Entre els seus objectius estaven aconseguir un equilibri entre la demanda d'obres i el nombre de tallers actius, garantir la feina als seus associats, millorar el seu benestar econòmic i els sistemes i tècniques d'aprenentatge de l'ofici. Els primers que es tenen notícia van sorgir al nord de França al segle XII: es tractava del gremi dels forners de Pontoise, creat el 1162, i el dels adobers de Rouen (1163), que van ser legitimats per les autoritats per exercir en exclusiva les seves activitats. Per la mateixa època es va crear la Hansa de Paris, gremi mercantil que es va atribuir poders municipals, va monopolitzar el comerç fluvial al Sena i percebia drets sobre el trànsit de vaixells a Normandia.

En els gremis, es podia identificar tres nivells de treballadors. Aquests eren: aprenent, el nivell més baix dins del taller. Aquest entrava al taller als 7 anys i durava fins als 14 anys. Els seus compromisos estaven contemplats en què havia d'obeir al mestre, no absentar-se i romandre tot el temps establert amb el mestre. Després venia l'oficial, el nivell intermedi dins el taller. A aquest nivell s'hi accedia a través del que ara en dirien un "examen". Aquests podien obrir el seu propi taller i cobraven el seu propi sou. Finalment hi havia el nivell més alt, el mestre. Aquest acollia als aprenents a la família, els ensenyava la tasca destinada i els donava alimentació i allotjament. Tenia com a compromisos sustentar l'aprenent, ensenyar la tasca i donar una representació econòmica a l'aprenent. Per accedir a aquest nivell, també era necessari presentar una mena d'examen "per ascendir".

En tots els tallers que componien el gremi, s'utilitzaven les mateixes eines perquè la qualitat del treball, les condicions del mateix i tant els aprenents com oficials fossin igualitaris per a tothom. Els tallers de tots els pertanyents al mateix gremi es situaven en un mateix carrer. En aquests tallers, el treball artesanal era el més important. Aquests tallers es trobaven en cases de propietat del mestre. A causa de l'analfabetisme del període medieval, per identificar a què es dedicava cada taller, es situava una imatge al·lusiva al taller per reconèixer la tasca. Cada taller tenia la seva pròpies normes. Aquests tallers fixaven unes normes que havien de complir de forma obligatòria que indicaven les tècniques de treball, els instruments de treball, els dies festius i el nombre d'empleats. En aquestes normes, també, s'especificava la suma de remuneració i el lloc de veneració per al sant que representava la seva tasca.
 
Gremis i confraries a Manresa

Les diferents professions medievals es van agrupar en zones concretes de la ciutat, i a aquest fet es deu el que alguns carrers portin encara en el dia d'avui el nom d'oficis que van desaparèixer molt temps enrere, com és el cas de la ciutat de Barcelona, però i la ciutat de Manresa? Conservem encara els noms dels carrers medievals amb el nom característic del gremi? I els seus patrons i confraries? Quan els gremis eren constituïts, se'ls hi assignaven barris o carrers, a Manresa hi havia els carrers de Clavetaires, Sabateria, la Cuirateria, dels Sastres, la Bosseria, dels Especiers, entre altres. Cada gremi tenia un patró, un sant protector.

La confraria i el gremi tenien a l'església una capella dedicada al patró del gremi, i allí es reunien els membres de cada gremi per escollir els càrrecs o comunicar una nova disposició. Les eines de l'ofici més humil eren gravades en uns escuts heràldics, que ostentaven amb orgull i es transmetien de pares a fills, els agremiats com a herència gloriosa. Per exemple, a la capella del Sant Esperit de la Seu, pròpia dels cuiraters, s'hi veuen escuts amb les eines de l'ofici. Igualment n'hi ha al museu comarcal de Manresa, procedents de l'Església del Carme, on hi havia establerts diversos gremis antics. La bandera del gremi, sostinguda amb honor per mans plenes de durícies en l'ofici mecànic, onejava no menys en les festes cívico-religioses que en els camps de batalla.

Gremis
Confraries
Any de Fundació
Església
Sabaters
Sant Antoni Abat
1322
La Seu
Blanquers
Sant Esperit
1322
La Seu
Paraires
Sant Pere Màrtir
1370
Sant Pere Màrtir
Traginers
Sant Eloi i Sant Mateu
1379
El Carme
Pagesos
Sant Salvador
1379
El Carme
Font: Sarret i Arbós, J. (1923), Història del Indústria i comerç de Manresa 

Webgrafia:
  • Bloc Gremios Medievales
  • Les crónicas de Thot: Los gremios de Barcelona

Bibliografia:
  • BENET, Albert. Història del Bages . (Vol.1). Ed. Parcir. Manresa, 1987. 
  • SARRET i ARBÓS, J. Història de Manresa. Monumenta Historica Civitatis Minorisae. Manresa, 1921. 
  • SARRET i ARBÓS, J. Història de l' Estat Polític i Social de Manresa. Monumenta Historica Civitatis Minorisae. Manresa, 1925. 
  • SARRET i ARBÓS, J. Història de la Indústria, el Comerç i els Gremis de Manresa. Monumenta Historica Civitatis Minorisae. Manresa, 1923. 
  • AA.DD. La crisi de la Baixa Edat Mitjana a la Catalunya Central . Col. Miscel·lània d'Estudis Bagencs. Centre d'Estudis del Bages. Manresa, 1994. 
  • JUNYENT, Francesc. Història Gràfica de Manresa: El patrimoni històric i Artístic. Ed. Parcir Selectes.

19 de desembre 2016

La Plaça Major de 1906

Breu repàs dels negocis de la plaça gran

La plaça Major és probablement l'espai que menys ha canviat de fisonomia de la ciutat vella de Manresa amb tots aquests anys. Tan sols s'han substitut les antigues façanes per altres de més modernes i elegants. Un factor clau per entendre aquest manteniment històric ha estat mantenir l’alineació de les cases de la Plaça donant una imatge de continuïtat que ha permès identificar de forma inqüestionable la Plaça Major. La història del comerç en aquesta plaça forma part de la història de la nostra ciutat en majúscules. A continuació fem un repàs dels comerços de que hi havia a la Plaça tal i com els va fotografiar l'any 1906 l'editor barceloní de postals, Àngel Toldrà. Àngel Toldrà i Viazo va editar un segon grup de 12 postals de Manresa el primer semestre de 1908, de les fotografies que havia fet l’any 1906. El col·leccionista Joan Vila-Massana i Portabella les va tornar a recollir per la revista del Centre d'Estudis del Bages, Dovella l’any 2009.

Començant per l’esquerra cap a la dreta veiem en primer terme les dues portes, sota tendals, de la pastisseria, confiteria i botiga de queviures La Virreina d’en Josep Fàgregas on s’hi venien els articles de menjar més selectes de la ciutat. A continuació, sense tendal, la Impremta Vinyals Germans on s’editaven llibres, s’en venien i es feien qualsevol treball d’impressió. Els tres tendals següents eren de la Drogueria d’Àngel Ferrer i Granera i la Farmàcia de Ramon Oliveras. El següent tendal correspon a la Cansaladeria Torner, però fins pocs anys abans hi havia hagut el cafè més famós de Manresa: el Café Gual on es reunien la gent de la ciutat per parlar de moltes coses, entre elles de política, el que va fer que hagués estat tancat en més d’una ocasió segons el moment polític en què es vivia. A continuació hi havia la Carnisseria de Francesc Tomàs i a sobre, al primer pis, la consulta de l’odontòleg Francesc Horta i Felip que tenia un rètol negre d’anunci que ocupava tot el balcó. A continuació a la part dreta de la plaça des del carrer de Sobrerroca hi tenim l’altre pastisseria que hi havia a la plaça, parlem de la Pastisseria i confiteria La Palma. Al costat, amb un tendal, hi ha l’espardenyeria La Permanent i a sobre al primer pis amb un gran rellotge que presideix aquell costat de la plaça la popular i coneguda Rellotgeria i joieria de Joan Bransuela. Al costat i per acabar un dels establiments emblemàtics de la plaça, la Barberia de Jaume Blanch que al mateix temps feia d’agència d’encàrrecs i ell mateix feia de comissionista per a qualsevol afer degut a la gran quantitat de relacions que tenia.

Bibliografia:
  • Vila-Massana i Portabella, Joan (2009): “Postals de Manresa. Imatges per a la història”, Revista Dovella, num. 101.

16 de desembre 2016

Una capital de bisbat

Un bisbe propi a Manresa?

Els antics jutjats de Manresa. Fotografia: Jordi Preñanosa

El 5 de febrer de 1955 el diari Manresa es feia ressò d'un rumor, amb el títol: ¿Manresa, capital del Obispado? on és parlava de crear un nou bisbat de Manresa, concretament es volia convertir els antics jutjats de la Baixada de la Seu en la nova seu episcopal del bisbat manresà. La noticia explicava fins i tot que el bisbe de Vic passés mig any a Manresa i l'altre a la capital de l'Osona.
"Se rumorea insistentemente sobre la creación de una nueva diócesis, cuya capital radicará en esta ciudad, en la que, de tiempos remotos, se levanta un edificio destinado al palacio episcopal. Exponen los historiadores que en el año 1351, los consejeros municipales, por carecer de local propio para celebrar sus sesiones, adquirieron en propiedad un huerto y patio delante el cementerio de la Seo para levantar en dicho solar la primera Casa de la Ciudad que a últimos del siglo XVII se pensó destinarlo a palacio episcopal ante la expectativa de contar Manresa con obispo propio, o al menos con la probabilidad de que dicha jerarquía eclesiástica residiera seis meses del año respectivamente en Vich y Manresa, creando en ésta un vicario general independiente del de aquella ciudad. Por eso los consejeros determinaron trasladar el Consistorio en las casas de la Plaza Mayor y poner en condiciones de estabilidad el edificio de la bajada de la Seo y ofrecérselo al señor obispo, consignándole, además una subvención. Las aspiraciones de los manresanos no tuvieron efecto a causa de las guerras que sucedieron y por la tenaz oposición de algunos diocesanos"
Webgrafia:

  • El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959): Manresa i el bisbat de Vic

09 de desembre 2016

La Manresa medieval com mai la podràs llegir

El proper dilluns dia 12 de desembre, a dos quarts d’una del migdia, a l’Espai 1522 (Plaça Sant Domènec), el Centre d’Estudis del Bages farà una roda de premsa als mitjans de comunicació locals per presentar el llibre de Jeffrey Fynn-Paul (professor de la Universitat de Leiden, Països Baixos) The Rise and Decline of an Iberian Bourgeoisie. Manresa in the Latter Middle Ages, 1250-1500, publicat per Cambridge University Press el novembre de l’any 2015. Com indica el subtítol, aquesta obra de nivell acadèmic analitza la ciutat de Manresa a les acaballes de l'Edat Mitjana. Atès l'innegable interès per a la ciutat, l’estudi de Fynn-Paul es traduirà al català per iniciativa del Centre d'Estudis del Bages amb la col·laboració de l’Ajuntament de Manresa, i es previst que estigui a la venda per la diada de Sant Jordi. 

El llibre suposa una fita destacada en la historiografia medieval de la ciutat i del país perquè dóna a conèixer al públic anglòfon la història política, social i econòmica d’una capital regional del Principat de Catalunya a finals de l’Edat Mitjana. Amb aquest llibre, Manresa es converteix en una de les primeres ciutats catalanes i de la Península Ibèrica que disposa d’una anàlisi tan completa i detallada d’aquest període històric.

Pel que fa al contingut de l'obra, les més de 350 pàgines que té el llibre estan organitzades en dos grans blocs temàtics. El primer bloc tracta l'organització política de la ciutat, especialment centrada en la gènesi del règim municipal a principis del segle XIV basada en la sinergia entre la burgesia urbana i els monarques del Casal de Barcelona. Aquesta unió d'interessos entre el rei Jaume II i els seus successors i la burgesia urbana va néixer com a contraposició al feudalisme secular representat per la noblesa i l'estament eclesiàstic.

El segon bloc analitza l'evolució econòmica de la ciutat i l'efecte dels diversos esdeveniments del segle XIV, com ara la irrupció periòdica de la Pesta Negra a partir de maig de 1348 o la guerra contra el Regne de Castella de 1356-1375. En l'àmbit econòmic, també hi té un paper destacat l'anàlisi de les conseqüències que va tenir a nivell local l'anomenada “revolució financera de la Corona d'Aragó” del segle XIV, és a dir, la implantació per primer cop en la història medieval d'un sistema de deute públic a escala “nacional”. Gairebé com un subbloc de la part econòmica, el llibre també conté una anàlisi comparativa del nivell de vida durant el primer terç del segle XV entre la ciutat de Manresa i Pistoia, una ciutat de mida similar a tocar de Florència. Aquesta comparació és possibles gràcies a l'existència de sengles documents fiscals detalladíssims únics a Europa (el Liber Manifesti de 1408-1411 en el cas de Manresa; i del Catasto de 1427 en el cas de la ciutat toscana). Sorprenentment, la conclusió és que a principis de segle XV es vivia millor a Manresa que a la Toscana en termes de nivell de vida.

01 de desembre 2016

L'home que atacava els jueus

Un misteriós assaltant de camins: com tractaven els bojos a l'Edat Mitjana?

Les relacions entre jueus i cristians han patit diverses vicissituds al llarg de la Història. Si a l'Edat Antiga existia un judaisme anticristià, a l'Edat Mitjana, sense desaparèixer el primer, pot parlar-se més bé, almenys en determinats casos, d'un cristianisme popular antijueu. Els antics emperadors romans que van abraçar el cristianisme, com es veu en el codi de Teodosi i en el de Justinià, van tractar de restringir els drets dels jueus en matèria de propietat, de successió i en les seves relacions socials. Anàlogues restriccions trobem en els concilis de la França merovíngia i dels visigots de la Península Ibèrica. El papa Gregori I, cap a l'any 600, va expedir un decret, pel qual prohibia atacar els jueus, encara que d'altra banda inculcava la separació de jueus i cristians. A partir dels segles XII i XIII, els jueus havien d'habitar separats dels cristians en un barri, el call o aljama. Perquè la distinció fos més clara i consegüentment es poguessin evitar amb més facilitat el tracte mutu i les celebracions de persones d'una i altra religió, se'ls obligava, des del Concili IV del Laterà, a portar un distintiu, consistent en una gorra punxegut i una franja groga o vermella cosida al vestit.

Mentrestant al segle XIV, Manresa viva, segons la historiografia local, el "gran segle de Manresa" o el segle d'or manresà. Un període puixant on es construeixen la Seu i la Sèquia, així com els temples del Carme i de Sant Domènec. També es constitueix el call de Manresa, ben documentat des de l'any 1266. El call manresà tenia una sinagoga, una escola i un cementiri propi, conegut amb el nom de la Fossana dels Jueus (a la zona del Passeig Pere III, darrere Puigterrà), en aquell temps fora del perímetre emmurallat de la ciutat. Fins a quaranta families havien viscut al call de Manresa, rondant quasi les 300 persones, durant l'època de més esplendor de la comunitat. El call tenia dues portes d'accés: una per la Plaça Major i l'altre pel Carrer de Na Bastardes. En les festivitats cristianes els jueus tenien prohibit sortir del seu barri per evitar que es barregessin amb els seus veïns cristians. El call tenia un toc de queda diari: les portes s'obrien al matí a tren d'alba, i es tancaven quan es feia fosc amb el "toc de l'oració de la nit". A la nit els jueus tenien prohibit romandre fora del seu espai. El batlle de la ciutat era qui guardava les claus.

L'any 1320 els jueus de Manresa es queixaven que un estrany home, que vagava sense rumb pels camins que rondaven la nostra ciutat, els atacava quan els veia. Aquest home, aparentment era un boig que es dedicava a maleir els jueus manresans, els insultava i en alguns casos els colpejava. Els oficials reials s'havien negat a actuar davant les supliques dels jueus, van dir, que aquell home els atacava no perquè fossin jueus, sinó perquè estava boig i era millor deixar-lo en pau, que ja es cansaria de fer-ho. El cas va portar cua, de fet els jueus manresans veient que no se'ls feia cas van acudir a la corona. El rei va ordenar que si l'home era detingut com un llunàtic o arrestat com un assaltant de jueus, hauria de ser tancat en qualsevol dels casos. La seva pista es perdria aviat, tot i que ja podem documentar un atac judeofòbic a la nostra ciutat al segle XIV. De fet, aquest segle es succeirien més atacs, avalots, desgreuges i insults als jueus catalans. Però que passava amb els bojos a l'Edat Medieval? Eren individus embruixats? Posseïts pel dimoni potser? Com se'ls tractava? Era realment boig l'individu que atacava els jueus de Manresa?

La bogeria, un capritx diví?

Des de la Antiga Grècia els "bojos" eren percebuts com uns individus que havien patit el càstig dels déus. Davant la inutilitat de la raó per explicar aquest mal, amb el pensament escolàstic medieval se'ls va estigmatitzar. Segons la medicina antiga, el cos humà estava compost per diferents temperaments que tenien la seva correspondència amb els elementals: foc, aire, terra i aigua. Així, d'acord al temperament, vindrien els nostres mals, com enviats per una divinitat capritxosa. Quan es declarava que algú "estava boig" a l'Edat Mitjana, els seus béns passaven a ser administrats per la Corona, qui es responsabilitzava de cuidar-los, sent responsable que no es deterioren ni destruïssin i que seguissin generant beneficis, a fi d'afrontar les despeses durant la malaltia, i li fossin després lliurats al malalt si millorava. No podia prendre res en el seu propi benefici. Val la pena remarcar que aquestes mesures no només eren aplicades a les classes acomodades del Antic Règim, ja que existeixen registres de l'època on es pot veure que el 60% dels bojos pertanyien del món dels artesans, agricultors i treballadors. No era un privilegi per a pocs.

La cura dels bojos en general estava a càrrec de la comunitat. Quan això no era possible, eren atesos en els hospitals i en els monestirs locals. Aquells que es pensava que estaven bojos eren examinats per una comissió integrada per "membres de la comunitat a la qual pertanyia el presumpte malalt, els que havien de ser bones persones i lleials". Aquesta comissió avaluava si el pacient s'orientava correctament, la seva memòria i seva capacitat intel·lectual. Per exemple, se li deia que nomenés els dies de la setmana, amb qui estava casat, que nomenés a les persones que coneixia. se'ls mostraven monedes i se'ls demanava que fessin càlculs elementals amb elles. s'analitzava seus vida quotidiana i els seus hàbits.

Arxiu:

  • Corona d'Aragó (ACA):C 364:190v (Any 1320/ 6/ 7)

Bibliografia:

25 de novembre 2016

Parada i fonda a...

L'Hostal d'en Gorvins, del camí ral de Barcelona


El nom "Escodines" prové de les llenques de roca a flor de terra, les "codines" damunt les quals es va obrir el camí ral de Barcelona i es construïren les cases que van donar nom al barri. Fotografia pròpia. 

Un bloc altament recomanable és Antics hostals de camí ral de Carles Fígols, un recull dels hostals catalans més importants al llarg de la història. Un espai a la xarxa on descobrir antics hostals que havien format part de les nostres viles, pobles i ciutats. En aquesta entrada us parlaré de l'Hostal d'en Gorvins del barri de les Escodines, partint de l'excel·lent informació que s'ha recollit en el bloc mencionat. Un hostal que al segle XVI arribaria a ser l'allotjament dels assistents de la Generalitat de Catalunya.

Al segle XVI la casa d'en Gorvins ja feia d'hostal i estava situat fora de les muralles de la ciutat de Manresa, al peu del camí ral de Manresa a Barcelona, al pont de les Codines, situat a tocar de l'antiga l'església de Santa Llúcia. L'historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbós ja esmentava l'hostal "Gotvins" al seu llibre Història Religiosa de Manresa. Iglésies i convents (1924), quan parlava de l'ampliació de l'esglèsia de Santa Llúcia de l'any 1428. El portal de Santa Llúcia (o de les Cuireteries, nom dedicat a l'ofici principal de la zona) es trobava enmig de dues torres quadrades al final del carrer de Santa Llúcia, cantonada amb la Baixada dels Drets. En l'actualitat tan sols es mantenen les restes d'una de les torres formant part de l'estructura del primer pis de la casa hostal la Masia, ja que la seva estructura és va utilitzar per reforçar l'edifici, molt semblant a la torre del portal de Sobrerroca, que va aparèixer quan es van enderrocar els edificis que hi havia annexats davant seu a la dècada dels 60 del passat segle.

Església del Rapte de la Plaça de Sant Ignasi, l'any 1964. Col·lecció particular, anònim.

L'antic pont de les Codines, on avui trobem la Plaça de Sant Ignasi, era l'inici del camí ral de Manresa a Barcelona, que transcorria pel carrer Escodines, Sant Bartomeu, i s'enfilava cap a Santa Clara. El camí de Barcelona continuava cap a la Culla i el pla de Cal Gravat (o de Coscollola) i anava a cercar el pas del Llobregat pel Pont de Vilomara. A l'entorn del que ara és la Via de Sant Ignasi des de les Piscines Municipals fins a la Plaça de Sant Ignasi, el recorregut travessava el torrent de Mirabile (o de Mirabitlle) per un petit pont, i al seu entorn s'hi van anar emplaçant petits obradors de cuireters i adobers de pells que feien servir l'aigua del torrent per desenvolupar la seva activitat. El lloc que desprenia fortes olors, es coneixia com les "cuireteries sobiranes" o superiors. De fet quan es van ensorrar la Sala Ciutat a finals del 2015, van reaparèixer els dipòsits d'aigua que donaven fe d'aquella activitat en la zona.

Antics dipòsits d'aigua, als rebaixos de la roca, que utilitzaven els cuireters (pell) de la Via de Sant Ignasi. Van tornar a sortir a la llum, amb l'enderroc de la Sala Ciutat. Fotografia pròpia.

Al cap del "pont de les Codines" i al costat de l'església de Santa Llúcia s'emplaçava la casa d'en Gorvins que feia d'hostal. En aquest indret hi havia l'hospital inferior (l'hospital superior és l'hospital de Sant Andreu) o hospital de Santa Llúcia, un hospital de pobres dedicat a Sant Llàtzer allunyat de la població per evitar els contagis. Va ser el primer lloc on es va allotjar Sant Ignasi de Loiola quan va arribar a Manresa l'any 1522, una església que finalment fou enderrocada durant la guerra civil.

Pocs anys després de l'arribada de Sant Ignasi a la nostra ciutat, l'any 1530, Manresa fou provisionalment la seu de la Generalitat de Catalunya. La ciutat de Manresa es trobava lluny del focus de la pesta a diferència de Barcelona, on l'epidemia havia obligat a marxar molta gent de la ciutat comtal. Aquest fet que va comportar el trasllat provisional del poder i part dels assistents es van allotjar a l'hostal d'en Gorvins.

Tal i com estava previst, el 6 de maig de 1530 es dugué a terme el trasllat del consistori de Barcelona a una de les localitats previstes segons l’acord de l’11 de març, que no fou altra que la ciutat de Manresa. D’aquest fet se’n desprèn indirectament que la pesta segurament havia arribat a la vila de Vilafranca del Penedès. Al Dietari de la Generalitat hi consta: 
"Divendres, a VI. En aquest dia, que és lo termini de la porrogació feta de la mutació del consistori per a Vilafranca del Penedès, Manresa, Vich, Cervera, etcètera, per causa de la peste que és en la ciutat de Barcelona, foren presents en la present ciutat de Manresa, per haver-hi bona sanitat, los reverents e magnífichs senyors micer Francesch Solsona, canonge de Barcelona, diputat ecclesiàstich, mossèn Perot de Monredon, diputat militar, mossèn Joan Piquer, prior de Orguenyà, oÿdor ecclesiàstich, e mossèn Carles Puigcerver, oÿdor militar, en Miquel Colunya, pare, e Rafel Colunya son fill, e Barthomeu Conill, porters, e Bernat Canaletes, notari e ajudant de mossèn Barthomeu Ferrer, scrivà major. E encara que diga alt que foren presents los sobredits en la ciutat de Manresa, per no ésser aquella hora presents tots los deputats y altres officials del concistori junts en la dita ciutat, per estar més a pler, foren aposentats tots quatre en la casa d’en Gorvins, qui stà fora la dita ciutat, al cap del pont de les Cudines, al costat de la yglésia de Santa Lúcia. E los porters e notari foren aposentats en altres cases del raval de dita ciutat".
Bibliografia:
  • Sánchez de Movellán Torent, Isabel. La Diputació del General de Catalunya (1413 – 1479). Institut d’Estudis Catalans. Memòries de la secció Històrico-arqueològica, LXIII. Barcelona, 2004
  • Sitges Molins, Xavier. Els portals de les Muralles de Manresa. Revista Dovella, num. 83-84. Centre d'Estudis del Bages, 2004.

Webgrafia:
  • Antics hostals del camí ral
  • Història de Manresa, la historia documentada de la ciutat de Manresa

19 de novembre 2016

Passejant per la Muralla del Carme

Un recorregut pel perímetre medieval

A les acaballes del segle XIX, el poc que quedava de les antigues muralles medievals foren enderrocades per tal de poder donar sortida al nucli antic, i poder eixamplar la ciutat de Manresa. La urbanització de fora muralles va començar per la mateixa muralla, o més ben dit, pel recorregut que havia ocupat la muralla, amb l'obertura d'una avinguda que estava repartida amb tres noms: Muralla del Carme, Muralla de Sant Domènec i Muralla de Sant Francesc. Juntament amb aquesta avinguda que resseguia les parets de l'antiga muralla medieval de Manresa, la Muralla del Carme fou, i de fet encara és, la part que unia els dos grans vials d'entrada: la carretera de Vic i la Carretera de Cardona. D'aquí l'origen de la seva importància.

L'església de Sant Pere Màrtir -enderrocada el 1936-, era el punt on s'unien la Muralla de Sant Francesc amb la Muralla del Carme. En aquest espai és on es trobaven una sèrie d'establiments històrics, com el restaurant Perdiu o l'Hotel (Fonda) Sant Domènec, i també bars com el Majestic o la Cerveseria, lloc de reunió molt popular d'entitats culturals i dels veïns de la zona on es discutia de tots els temes possibles. La muralla del Carme esdevingué, a principis del segle XX, el lloc de parada de tartanes i carros, davant l'Hotel de Sant Domènec. Era el que avui seria la parada d'autobusos. Potser el més conegut de la muralla del Carme, per tots nosaltres i també pels visitants, eren els magatzems de Cal Jorba. Tenien els tallers i la secció de fotografia instal·lats al començament de la muralla. També hi havia el taller de l'ebanista Josep Pich i va ser el lloc escollit per aixecar el nou edifici dels magatzems Jorba, que avui en dia ocupa un gran espai, fent xamfrà amb el carrer Nou. Un altre establiment molt popular, era la ferreteria dels germans Sol, la casa Portabella o la Casa de la Cultura de la Caixa de Pensions. Tot un conjunt d'establiments i edificacions que van convertir la muralla del Carme en una zona cèntrica, un indret molt fàcil per accedir des de qualsevol punt de Manresa.

La muralla del Carme, igual que la de Sant Francesc i Sant Domènec, van ser les primeres vies que es van pavimentar. La possibilitat d'arribar amb vehicle de forma senzilla des de qualsevol indret des de la muralla del Carme va ser un factor decisiu perquè el nou parc de bombers s'ubiqués a la plaça Infants, cantonada amb muralla del Carme (avui en dia Plaça Europa i antic espai del mercat de les Mandongueres), l'any 1932. Durant la dictadura franquista es canvià el nomenclator pel de "Avenida del Caudillo", un nom que perdurà fins el 1979, quan fou restablert de nou, el nom primitiu.

Comparativa històrica de la Muralla del Carme, realitzada per Jordi Masdeu.

Bibliografia:

- COMAS, F.; REDÓ, S. (2006). Manresa, La Ciutat Transformada. Volum 1. Ed. Zenobita, Manresa

- GARCIA CASARRAMONA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. Ed. Efadós. El Papiol

13 de novembre 2016

Parada al cor de la ciutat

La Plana de l'Om, la plaça de l'arbre

L'avui Plana de l'Om -antigament plana de Sant Miquel- és probablement l'espai que més agrada als manresans i manresanes. Un plaça petita però molt còmode, una plaça carregada d'històries de comerços i botigues innovadores al seu temps. Com va dir un amic meu de Sabadell: "la plaça és just on toca". Pero deixem la retòrica, i comencem amb la història. Cap a finals del segle XIX la Plana de l'Om ja era, juntament amb els carrers Sobrerroca, plaça Major, el Born, Urgell, Sant Miquel i Vilanova, una gran espai de les activitats econòmiques de Manresa. En aquest espai hi podíem trobar el comerç especialitzat i al mateix temps el servei de moltes professions liberals (metges, advocats, notaris...) i fou sens dubte, l'espai de la ciutat on es va instal·lar el mercat setmanal.

La Plana tenia el privilegi de ser un dels primers punts neuràlgics de la ciutat, de fet el primer document que trobem sobre la plana és ja del segle XIII. El nom de plana de l'Om, cal rescatar-lo de l'any 1869 (en ple èxit liberal de la Revolució de 1868) quan es va decidir plantar-hi un om per commemorar la "Revolució de la Gloriosa" (que havia expulsat a la reina Isabel II de la corona de Madrid). L'arbre va esdevenir el autèntic leitmotiv del indret, amb el permís de l'estatua d'una noia prenent la fresca sota l'arbre, de Ramon Oms, anomenada "A l'ombra". Tot i això l'arbre original fou arrancat el 1937, quan el consell municipal de Manresa va decidir aprofitar la llenya per passar el dur hivern de la guerra. La plaça es quedava sense el seu "om", i aviat es va quedar sense nom també. Una trista orfendat que duraria 45 anys. Durant els anys posteriors, la Plana va rebre diferents noms, la plaça del Combatent (en període de la Guerra Civil) i més tard, sota el poder franquista, va rebre el nom del "director", General Mola, màrtir de la causa facciosa. El nom feixista perduraria fins el juny de 1979, quan el primer ple democràtic del nou ajuntament de Manresa, encapçalat pel socialista Joan Cornet, va suprimir tots els noms franquistes de la ciutat i va tornar a restaurar el nomenclàtor original. La Plana recuperava el nom, però de moment encara no hi havia el famós arbre. Però la ciutat de Manresa no hauria d'esperar molts més anys, el 1982 s'hi va plantar de nou el popular arbre.

Un espai comercial de primer ordre

Són moltes les botigues i negocis que s'han ubicat en aquesta plaça, però en destaca un i de fet és el més important, la Farmàcia Esteve, que ja em vam parlar en un altre entrada. També han passat altres negocis, com la de la Pepita Jorba en modes, la primera botiga de moda a l'estil prêt-à-porter que es va instal·lar a Manresa; la carnisseria Llorenç (cal Llorencet); els teixits Badia; la sastreria Guilà; la cotilleria Just Pastor (anomenada "La Ville de Paris"); la carnisseria Buch; els frigorífics Devant; l'antiga casa senyor Jaume (en l'actualitat la sala d'Exposicions de la Fundació BBVA); i la noble casa Oller, on hi despatxaven importants industrials. Hi encara més, la primera impremta de la ciutat, es va instal·lar a la Plana de l'Om, era la impremta de Pau Abadal. I dos més, Radio Manresa i Aigües de Manresa també havien tingut l'oficina a la Plana de l'Om. Com veieu, una plaça amb tots els ingredients possibles per fer-hi una bona recepta!

Bibliografia de referència:

- COMAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Manresa, Ed.Zenobita

- GARCIA CASARRAMONA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. El Papiol, Ed. Efadós

05 de novembre 2016

La Casa Jorba com mai l'hauràs vist

La Casa Jorba, les fotografies de tota una història

L’Associació Memòria i Història de Manresa presentarà dimarts vinent, dia 8 de novembre, una web amb 2.500 fotografies de la històrica Casa Jorba, el símbol del comerç manresà per excel·lència del segle XX, que estava plenament arrelat a la ciutat i a Catalunya. 

A l’acte, que tindrà lloc a les 7 del vespre a l’Auditori de La Plana de l’Om, es projectarà una àmplia mostra d’aquest fons. Hi participaran Ricard Jorba Garcia i Ignasi Bosch Jorba, en representació de la família Jorba; Joan Maria Serra, responsable del tractament documental i autor dels textos del web, i Joaquim Aloy, president de l’Associació. 

El fons fotogràfic de la Casa Jorba –que procedeix de l’Arxiu Lluís G. Jorba Gomis- és d’una gran riquesa i varietat. Mostra l’evolució de l’empresa entre els anys 1900 i 1970. Aplega fotos de la família Jorba, dels seus edificis comercials planta per planta, de personalitats que els visitaren, dels seus variadíssims aparadors, de múltiples actes comercials, promocions, rebaixes, modes (en què foren capdavanters), de nombrosos actes culturals, socials, esportius i festius que impulsaren i amb un protagonisme molt destacat per a les cavalcades de Reis, que van organitzar durant 32 anys. També conté algunes fotografies antigues de Manresa i de diferents esdeveniments ciutadans.

La gran història viva del comerç manresà

Van ser un dels símbols per excel·lència del comerç manresà del segle XX: els Magatzems Jorba. Pere Jorba Gassó (1849-1927) i el seu fill Joan Jorba Rius (1869-1938) van obrir el 1904 uns grans magatzems a la plaça de Sant Domènec, Casa Jorba, que serien el centre principal fins a la inauguració, el 1936, de la primera fase del nou can Jorba, a l'encreuament de la Muralla del Carme i el carrer Nou. L'edifici, exemple d'art déco català, va ser projectat per l'arquitecte barceloní Arnald Calvet i construït en tres etapes (1936-1943-1952). L'activitat dirigida per la família Jorba es perllongaria fins al 1971, quan l'empresa es va vendre a Gicos SA. Can Jorba tancaria portes el 1984.

- Per veure la web:

http://www.memoria.cat/jorba/

30 d’octubre 2016

Quan aixeco el cap...

Els ulls de Santa Llúcia, el símbol maçònic de la Seu?

Santa Llúcia i els maçons, la simbologia maçònica és present a la Seu. (Fotografia: Salvador Redó)

Sabies que els maçons van deixar molts elements a la Seu de Manresa? Un dels més evidents resta amagat, tot i que amb paciència aviat es pot descobrir. Un d'aquests elements que conté una simbologia clarament maçònica és la clau de volta situada a tocar el retaule de la Trinitat de la Seu de Manresa. El retaule de la Santíssima Trinitat, obra de Gabriel Guàrdia de l'any 1501, consta de sis taules en tres carrers i una predel·la de cinc taules, tot i que només n'hi ha quatre. Un cop situats davant el retaule de Gabriel Guàrdia tan sols heu d'aixecar el cap. La tradició popular ens explicava que es veu des de baix, en un punt no gaire il·luminat de la basílica de la Seu, la safata amb els ulls de Santa Llúcia de Siracusa, màrtir i patrona de molts oficis, com el de les modistes. Potser us sonarà la popular dita que ens deien les cosidores: "Que Santa Llúcia t'aclari la vista!"

Vist de prop es veu que a l’interior del cercle de la clau hi ha dos ulls fets molt iguals als del marc del retaule del Sant Esperit, i situats als extrems d’una representació esfèrica que pot significar la safata amb què la iconografia cristiana la presenta, però no hi ha ni la palma del martiri ni tampoc l’espasa amb què se l’acompanya, en canvi en els quatre costats de l’interior del cercle hi ha un martell, un escaire, un compàs i un triangle o cartabó; tots quatre elements, com sabem, utilitzats en la simbologia maçònica. I tot això... aixecant el cap!

Bibliografia:

- REDÓ, Salvador: "La Seu curiosa: Del melic d'Adam als maçons". Revista Regió7, (04/06/2011)

22 d’octubre 2016

La ruta dels "viatgers a Manresa"

El mapa per seguir-los a tots!

El projecte del Centre d'Estudis del Bages Els viatgers a Manresa que un servidor està coordinant arriba als seus últims mesos de vida, de moment! El camí iniciat el novembre del 2015, està a punt d'arribar als 70 viatgers, amb una gran tasca de recuperació de documentació i de fonts de tot tipus, amagades en arxius, vells opuscles i calaixos plens de pols. El projecte té la finalitat de recuperar tota la constància possible tan escrita, visual, fotogràfica i artística de les cròniques, cartes, llibres, imatges, il·lustracions, monografies, relats i materials diversos que ens van deixar aquests viatgers com a font per al coneixement de la història local manresana, la nostra cultura, l’antropologia i patrimoni social, i al mateix temps, classificar i ordenar tot aquest material i posar-lo en valor a través de la pàgina web del Centre d'Estudis del Bages per conèixer tots els detalls. 

La maleta dels viatgers de Manresa inclou una compilació del màxim de material possible de personatges públics i també de desconeguts (escriptors, polítics, músics, artistes, però també passadors, maquis, supervivents de l'Holocaust...) que no van néixer a la nostra ciutat ni tampoc hi van viure durant períodes massa llargs. Molts d'ells van passar poques hores a la nostra ciutat, però el seu testimoni és clau per entendre la ciutat en molts aspectes: antropologia, urbanisme i en alguns casos fins i tot a tall folklòric. Tots els testimonis recollits, tenen la particularitat de no haver nascut a Manresa ni tampoc viscut a la ciutat. Conèixer la ciutat de Manresa amb ulls dels seus visitants, és una experiència nova i del tot emocionant, que fa del projecte els Viatgers a Manresa, un descobriment constant de nous episodis amagats de la nostra ciutat. La novetat del projecte, és la nova ruta, que s'està preparant per conèixer tots aquells indrets, carrers i places que personatges de la talla com Antoni Gaudí van descriure i/o fotografiar. Un viatge que segur que a molts ens permetrà descobrir noves perspectives de la ciutat, i nous punts de vista poc comuns.

Comencem la ruta... bon viatge!

14 d’octubre 2016

Les guerres contra els sarraïns: amos i esclaus

El gran negoci de la Mediterrània occidental

Des de les primeres dècades del segle XI, l’esclavitud va renéixer a la Mediterrània occidental cristiana amb una força i una intensitat que augmentaria conforme avançaven els segles i sobretot les guerres. En un primer moment, les guerres entre territoris islàmics i cristians a la Península Ibèrica, sumat amb la guerra de cors (pirates que saquejaven en nom del rei als vaixells enemics de la corona), abastien als territoris catalans amb un bon nombre d'esclaus que foren destinats a la realització de nombroses tasques. Però, des de mitjan segle XIV, el negoci d'esclaus s’integrà dins les xarxes comercials internacionals que provocaren la migració, cap a Occident, de nombrosos contingents d’esclaus procedents d’Àsia, els Balcans, el Magrib i l’Àfrica subsahariana.

Les primeres notícies sobre la presència d’esclaus al Principat es remunten a principis del segle XI. Els esclaus eren musulmans que havien estat fets presoners en les guerres contra l’islam de la Península Ibèrica. Barcelona era un dels més importants mercats d’esclaus de la Mediterrània occidental cristiana. Diversos indicis així ho suggereixen. El 1062, per exemple, el comte Ramon Berenguer III es reservà la dècima part sobre els botins i els esclaus que fossin capturats a les campanyes contra els infidels (sarraïns), i l'any 1128, els mercaders de Barcelona havien demostrat tenir capacitat per vendre sarraïns a la rica ciutat comercial de Gènova. L'escriptor i viatger jueu de Barcelona, Benjamí de Tudela cap el 1150, deia el següent sobre el mercat d'esclaus i l'arribada de mercaders a la ciutat comtal provinents de tot el Mediterrani:
"una petita i bonica ciutat tocant el mar a la que acudeixen mercaders de tot arreu: de Grècia, Pisa, Alexandria d’Egipte, de la terra d’Israel, d’Àfrica i els seus confins".
A inicis del segle XV, entre el 8,3% i el 14,3% de la població de Barcelona era esclava

Des de mitjan segle XIV i durant bona part del XV, el nombre d’esclaus va créixer en part per les greus conseqüències que va tenir la pesta negra sobre la vida econòmica. Com hem explicat en altres entrades, l’epidèmia havia fet estralls entre la població, la mà d'obra escassejava, i per tant s’exigien salaris més alts, faltaven treballadors qualificats. Per contrarestar les demandes, es va recórrer a la mà d’obra esclava, que s’aconseguia amb la guerra contra l’islam. El port de Barcelona era un tràfic constat d'esclaus provinents de les costes dàlmates (l'actual costa de Croàcia) i al mar Negre, que es sumaven als esclaus de les lluites entre cristians i musulmans a la península Ibèrica, al nord d’Àfrica o en alta mar. Les conquestes de Mallorca, València, Múrcia i Menorca entre el 1229 i el 1287, i a finals del segle XV, amb la conquesta de Granada i Màlaga i les campanyes contra les costes del nord d’Àfrica van generar un important botí d'esclaus. A la guerra civil catalana de 1462-1472 el tràfic d’esclaus també fou moneda de canvi en els negocis dels dos bàndols. Sarraïns, tàrtars i subsaharians compartien penes i treballs en els magatzems i conreus catalans on se'ls feia treballar sense aturador, amb càstigs inhumans i en alguns casos, la mort instantània aquells que intentaven fugir dels seus amos.

L'esclavitud ha estat un dels negocis més lucratius que ha existit mai, i molts Imperis (sense excepció) es van aixecar sobre aquest horripilant negoci. Hi havia diverses maneres per acabar sent un esclau: ser presoner de guerra, ser atrapat robant o cometent algun altre delicte menor i ser segrestat al teu lloc d'origen pels esclavistes, aquest últim era reservat pels africans, ja que el territori africà fou el mercat més gran d'esclaus del món fins entrat el segle XIX. En els primers dos casos l'Església Catòlica podia justificar que a aquestes persones se'ls donés aquest tracte per ser considerats enemics i pecadors, però, ¿com justificar el tercer? Els amos d'esclaus domèstics, els que amb el temps acabaven encapritxant de les seves "possessions" per tenir amb elles un tracte més directe, podrien arribar a qüestionar-se la idea que aquestes persones no tinguessin ànima i no mereixessin l'auxili i la salvació que el ministres de Déu predicaven.

Esclaus a la ciutat de Manresa?

A la nostra ciutat, a partir de dades fragmentàries d'altres documents, s’han identificat trenta propietaris d’esclaus entre 1408 i 1453. Els esclaus es trobaven repartits entre els sectors predominants a la ciutat medieval i mantenien una certa correspondència amb els oficis que durant la primera meitat del segle XV tenien més pes demogràfic i econòmic dins del teixit social de la ciutat: mercaders, pelleters, advocats i, en menor presència, paraires. El preu dels esclaus adults a la ciutat de Manresa oscil·lava entre les 38 i les 55 lliures.

Podem mencionar el cas d'un esclau capturat a la ciutat de Manresa. L'any 1449 el veguer de Manresa anunciava la captura d'un esclau d'origen sarraí, que havia fugit de casa del seu amo. Com a represàlia, el veguer li volia tallar les orelles per haver-se escapat i a més, per haver robat queviures i roba per sobreviure durant la seva fugida. El veguer tenia la intenció de castigar l'esclau davant els manresans i manresanes a l'edifici del veguer (avui Plaça Major), perquè la població comprovés que els hi passava als esclaus evadits i aquells que els hi donessin suport o refugi. Fou a petició del propietari de l'esclau evadit, el blanquer barceloní Bartomeu Comas i els consellers de la ciutat de Barcelona que van evitar el sever càstig. Van enviar un carta al veguer de Manresa demanant que l'esclau no fos castigat. El propietari no estava disposat a tolerar un càstig físic, doncs un esclau sense orelles seria impossible de vendre al mercat d'esclaus.

Bibliografia:

- MARIMON, Sílvia: "Quan Barcelona era un dels principals mercats esclavistes de la Mediterrània". Diari ARA, 14/04/2016.

- MARTÍNEZ-ARMENTEROS, Ivan: "Esclaus a la Mediterrània medieval: el cas català". Universitat Catalana d'Estiu, 2011.

- TORRAS I SERRA, Marc: "L’esclavisme a Manresa en el segle XV". De l'esclavitud a la llibertat: esclaus i lliberts a l'edat mitjana. Actes del col.loqui internacional celebrat a Barcelona, del 27 al 29 de maig de 1999.

- VENTEO, Daniel: "Autobiografia de Barcelona. La història de la ciutat a través dels documents de l'Arxiu Municipal de Barcelona". Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Efadós, 2013.