23 de setembre 2016

Les cases barates de la Sagrada Família

Les cases dels obrers durant la República

Vista de "les cases barates", edificades per la Caixa d'Estalvis de Manresa, prop de l'actual carretera del Pont de Vilomara. En l'actualitat estan envoltades de cases i integrades al carrer Vallès.
(Imatge: Arxiu Comarcal Bages: FONS ACBG30-154 / JOSEP M. ROSAL I D'ARGULLOL)

La construcció a la ciutat de Manresa de barris destinats a la classe treballadora estava contemplat dins el Pla de l’Eixample de l'arquitecte Pere Armengou de l'any 1933. Un d’aquests barris és el de les casetes (o xalets) de la Sagrada Família, coneguts popularment com les cases barates, on l'extinta Caixa d’Estalvis de Manresa, com a part de la seva obra social, construí entre els anys 1926 i 1932, 9 xalets dels 44 que hi havia projectats en l'inici de l'obra. La resta del projecte, obra de l’arquitecte Josep Firmat i Serramalera (el mateix que construiria l'escola Renaixença o el Kursaal, entre d'altres edificis importants de la ciutat), no es dugué mai a terme.

Set dels nou xalets són d'una planta i els altres dos són de dues plantes, situades als extrems, tal i com podem observar en la fotografia superior de Josep Maria Rosal i Argullol. Disposaven d'un petit jardí al davant i pati al darrere. Avui en dia aquests nou xalets formen part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Als anys 50, la Caixa de Manresa hi edificà el nou barri de blocs de pisos de la Sagrada Família just davant els xalets, seguint l'estètica dels blocs de pisos alineats i totalment anodins del Ministerio de la Vivienda.

Els xalets o "cases barates" de la Sagrada Família, l'any 2014. (Imatge: Martí Mateos)

El somni petit-burgés del president Macià: "els barris de treballadors amb hort i jardí"

Plànols de la barriada-jardí del Poblenou, un ambiciós projecte que no s’arribà a realitzar mai. 
(Imatge: memoria.cat)

L'arquitecte Pere Armengou, al seu Eixample de la ciutat de Manresa, també tenia present les àrees verdes del Puigterrà i Puigberenguer, que havien d'esdevenir en grans zones verdes per al lleure dels ciutadans i la formació de nous barris: un de xalets d'alt standing al sector del Poblenou, i dos de "casetes-jardí-hortet" per les classes proletàries (Tortonyes i a l'actual Sagrada Família), segons la ideologia petit-burgés del president de la Generalitat Francesc Macià. Seguint els plànols de l’arquitecte Firmat, es volia construir 50 llars unifamiliars, dues escoles i un edifici social que fos la seu social de la cooperativa (amb economat, sala d’actes i secretaria).

El projecte fou exposat a partir de l’abril de 1932 als aparadors dels Magatzems Jorba, i es disposava d’un préstec de la Caixa de Pensions de Barcelona per dur-lo a terme. Després de salvar molts obstacles burocràtics, fou aprovat provisionalment pel ministeri de Treball el febrer de 1936. L'esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936 impedí l’edificació d’aquesta barriada-jardí. Malgrat això, durant l’alcaldia de Lluís Prunés es van poder inaugurar dues escoles al barri del Poblenou.

Més informació:

- L'eix de creixement de l'Eixample, el passeig Pere III i els diferents noms i nomenclatures: aquí

Webgrafia:

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

- Pat.mapa: arquitectura. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya: "Cases Barates de la Sagrada Família".

16 de setembre 2016

El castell de Puigterrà

Un castell destruït pels sarraïns?

Al Puigterrà o al turó del Castell hi ha restes del que havia estat probablement una fortalesa o castell, fora del recinte ciutadà primitiu i de la ciutat emmurallada del període medieval. Grans carreus, força ben escairats, constitueixen una romanalla d'antigor, dalt del Puigterrà, i es presumeix que l'obra inicial pot ésser anterior al segle XII. En aquesta altura (un puig a 281 metres per sobre el nivell del mar) pogué estar situat el castell de la ciutat de Manresa, devastada pels genets sarraïns del cabdill Almansor entre els anys 1000 i 1002.

L'historiador Pere Català creu que podria tractar-se del castell de Manresa destruït pels sarraïns entre el 1000 i el 1002"Vastata est civitas Minorisa, destructae que sunt Eclesiae et a fundamentis evulsae", segons un document de l'any 1020, "El conde D. Sancho el Prior lo hizo levantar de nuevo en 1074, rodeándole de fuertes muros de piedra sillar, flanqueados de torres... Se le distinguía con el nombre de Castillo de Manresa" (Mas i Casas). Sobre la localització del castell de Manresa, l'historiador i arxiver de la ciutat Joaquim Sarret i Arbós deia: "El puig del Mercadal (Carme) i el puig Cardoner, on s'aixeca avui la Seu, eren probablement les dues fortaleses dels primers temps". Al Puig Cardoner, hi hauria la paleòpolis; al Carme, la neàpolis, "lligant ambdós recintes amb fortes muralles defensades per torres circulars. Del Puig Mercadal, se n'ha escrit alguna cosa, atribuint al visigot Recared la fundació del castell, que després va reedificar el comte Wifred".

Un altre autor manresà, Josep Mas i Casas, va escriure al segle XIX: "En el año 1300, la ciudad de Manresa cedió a la orden del Monte Carmelo el castillo, que reedificó Recaredo en 590 para defensa de la población, en la cumbre de una colina que se eleva al norte de la ciudad. El conde Wifredo el Velloso al recobrarla de los árabes en 876, lo tuvo que reedificar".

El fortí de Santa Isabel i les guerres carlines

El rastre del castell es perd quasi set segles. L'any 1761 l'Ajuntament de Manresa compra una part de terreny, per fer un magatzem o dipòsit de pólvora sobrant de la venda al detall. L'enclavament es converteix en militar l'any 1822 (en el període del Trienni Liberal) quan es construeix un fortí equipat amb canons per a la defensa de la ciutat davant un possible atac. Més endavant el 1834, el fortí es va millorar de forma contundent: fortificació amb bones parets, parapets, fossat i troneres, anomenant-se Fort de Santa Isabel, un equipament militar de primer ordre pels cànons d'aquella època.

El 31 de desembre de 1862, el Governador Civil de Barcelona va cedir a l'Ajuntament el castell i torre de Puigterrà amb la condició de que la ciutat se'n fes càrrec, ergo, el seu manteniment. En la revolució, dita de la "Gloriosa" de 1868, es traslladà la Verge a la capella dels Infants, quedant tot el terreny en propietat de l'Ajuntament. Durant les carlinades es va fer servir el fortí per a la defensa de la ciutat, ja que la seva posició era ideal per bombardejar l'enemic, al igual que la Torre Santa Caterina, Manresa podia ser bombardejada per grans canons sense cap tipus d'impediment.

El dia 7 d'octubre de 1880 el Capità General del Districte militar va disposar en tornar "el castell" a l'Ajuntament. El fortí quedaria ben aviat rodejat de cases i de carrers, doncs la ciutat havia decidit enderrocar les muralles, per donar resposta al seu creixement demogràfic. Abans de la guerra civil encara es podia veure les ruïnes del fortí del Castell. Avui en dia tan sols es pot veure les restes del que era una paret del castell. Per la guerra civil fou considerat el lloc més indicat per a la construcció d'un refugi per salvar la població de les bombardeigs aeris franquistes. En el seu interior s'hi va obrir una xarxa de galeries comunicades entre elles. Les obres van començar, a la banda del carrer de Circumval·lació i també per la del carrer del Sol, per cinc boques diferents i el tipus de terreny obligà a fer-hi servir explosius per a la construcció dels túnels i galeries. Tanmateix, l'any 1936 s'hi començà a instal·lar el centre emissor del castell de Puigterrà, que entrà en servei l'abril del 1937.

Webgrafia:

- Memoria.cat: La República en un click (1931-1936)

- Pat.mapa: arquitectura. Restes de la fortalesa al Puigterrà. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.

Bibliografia:

- SERRET i ARBÓS, Joaquim (1984): Historia de Manresa, Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa.

08 de setembre 2016

Ynda el graffiter més buscat de Manresa

El grafitter sense cara

Quasi 2.000 signatures per tota la ciutat de Manresa, entre 15.000 i 20.000 euros gastats per l'ajuntament en material per pintar ponts, parets, comptadors de la llum, bústies de correu, papereres, contenidors o senyals de trànsit. "Ynda" era el nom en clau (tag) del graffiter o graffitera més buscat per la Policia Local de Manresa des de fa prop de quatre anys, malgrat que la seva actuació transcendeix més enllà dels carrers, camins i places de Manresa.

El grafitter Ynda es limitava a escriure el seu tag, una autèntica incògnita per molts i per d'altres un possible anagrama d'algun tipus de nom, i rarament pintava cap més detall en els seus graffits. Aquest graffiter sense cara, però conegut per la Policia Local de Manresa, ha causat un gran enrenou entre tots els manresans durant aquests últims anys, on la polèmica sobre la seva actuació artística en diferent mobiliari urbà no ha deixat indiferent a ningú. Qui era realment aquest graffiter? Quin significat tenien aquestes lletres?

Les forces policials mai l'han enxampat in situ pintant, tot i que a principis de l'any 2015 afirmaven a la premsa que tenien identificada a la persona que firmava sota el segell d'Ynda. Molts es pregunten quin era el significat real d'aquest nom en clau, inclús alguns arriben a la deducció de què el seu nom era realment el d'Andy o Daniel (Dany), en canvi, d'altres afirmaven que era una tendència contracultural, un nom d'una banda juvenil o un nou moviment suburbà musical, que barrejava les lletres per tal de què no el reconeguin. Tot plegat un misteri, i un nom que ens ha acompanyat en aquests últims anys per gairebé tota la ciutat de Manresa.

Les parets ens parlen: art o vandalisme?

El graffiti és vist avui en dia com vandalisme i també com a art urbà segons on preguntis. Expressen vivències, alguns valoren el seu atractiu i uns altres ho veuen com contaminació visual. El graffiti és una manifestació d'art en espais públic i està directament relacionat a diversos moviments, com el hip hop per exemple, que és la forma d'expressar la realitat que viu tot el món: els desavantatges, l'opressió, l'odi racial i també reflecteix la realitat dels carrers de les nostres ciutats, molts d'ells a causa de la ràbia i la manca d'oportunitats a molts joves. Els graffiters brasilers dels Jocs Olímpics del passat mes d'agost eren reconeguts com un dels millors de tot el món, quan es tractava de denunciar la gran misèria i desigualtat social que van deixar els jocs a la ciutat de Rio de Janeiro. Molta gent no sap la diferència entre graffiti i vandalisme. Al món acadèmic es discuteix encara si el graffiti és una forma d'art, que alguns defineixen com la manifestació artística per antonomàsia de la ciutat contemporània i post-industrial o un simple acte de provocació polític en forma de mural empastifador.

Quan es parla de graffiti existeixen opinions oposades sobre si es tracta d'una expressió artística o un mer acte vandàlic tipificat com a falta; la veritat és que el significat d'aquest fenomen urbà sempre dependrà del matís amb què es miri. Pintar en els murs és una pràctica amb molts anys d'antiguitat, les pintures rupestres més velles que es coneixen van ser fetes en parets de coves fa 40 mil anys. Els professionals en aquesta disciplina diuen que la paraula "graffiti" prové del grec graphein que significa escriure, i del terme italià "sgraffiti", que es tradueix com a dibuix o gargot sobre la paret; tot i que alguns destacats graffiters dubten si la paraula sigui universalment acceptada.

En tot cas, escriure i dibuixar en els murs de l'espai públic són pràctiques molt antigues, però és molt probable que els graffits que avui adornen les grans ciutats del món, estiguin estèticament emparentats amb els que van sorgir al Bronx de Nova York en els anys setanta del segle passat com una vessant expressiva de la subcultura urbana del hip hop abans esmentada. En definitiva tot plegat és un cercle viciós que es retro-alimenta. El graffiti crea o destrueix? És qüestió del punt de vista de què vulguem veure-ho, talment com el dilema filosòfic del got d'aigua per la meitat: està mig ple o mig buit?

Tornant al nostre Ynda i a Manresa, en Quintí Torra Cordons, a la revista el Pou de la Gallina del juny del 2016, li dedicava una part de la seva secció "Bugada al Pou": 
"Personalment, el tal Ynda —que ha deixat la seva marca d’incivisme arreu de Manresa— em sembla un embrutador professional de parets sense cap criteri ni proposta artística coherent. Servidor ha estat al MOMA de Nova York i ha vist obres d’art contemporani que, tot i ser exhibides en un museu de prestigi, li han semblat una presa de pèl. La mateixa sensació que em provoquen les pintades d’aquest individu. Davant de la impunitat amb què continua actuant, ara s’ha decidit a fer adhesius que va enganxant per tots els carrers. Tot plegat, ben lamentable".
Bibliografia:

- NacióManresa: "Ynda, el grafiter més buscat del Bages" (05/01/2015)

- Bloc 'Manresa més jove': "El rastre del grafiter Ynda" (09/01/2015)

30 d’agost 2016

Els hostalers de la Casa Fàbregas

Els orígens de la Fonda de Sant Antoni

Els primers hostalers de la popular fonda de Sant Antoni van ser el Martí Camprubí Molins nascut a Gósol (Berguedà) i la seva dona Margarida Puigneró Pardols de Sallent. El 1902 van obrir un establiment en el número 1 del carrer dels Jueus de Manresa, prop de la plaça Major. Pocs anys després l'ajuntament va comprar l'immoble i es van haver de traslladar. El 1908 el negoci hostaler ja es trobava situat a la plaça major número 20, on hi havia el cafè de cal Cases. L'edifici on hi havia la fonda Sant Antoni es coneixia com Cal Fàbregas.

En aquells anys a Manresa hi havia set hotels i fondes: Fonda San Antonio, Hotel del Centro (carretera de Vic), Universo (Born 8 i Nou 15), Hotel Comercio (Urgell), Fonda de España (Sobrerroca, 40), Posada de la Polla (Drets) i Fonda Santo Domingo i vuit restaurants i cases de menjars. El 1929 a l'exterior de la fonda hi havia un rètol amb el nom de "Posada San Antonio". La fonda aleshores era coneguda pels seus menjars casolans, econòmics i abundants. Al frontispici d'una porta es podia llegir "Centro Federal", una clara referència als temps de la primera República. Després la fonda Sant Antoni fou regentada per la segona generació familiar, sota la direcció de la Trinitat Camprubí i el seu marit Josep Bruguera Inés. Aquest era músic, tocava la trompeta. En una ocasió van anar a tocar a Manresa i es va allotjar a la fonda Sant Antoni on es va enamorar de la filla. Ben aviat esdevingué el gendre de la casa i manresà d'adopció. Ja de gran, era una mica panxut i feia d'aguatzil, i de cridador i fou el darrer pregoner de la ciutat de Manresa. El matrimoni va tenir dues filles. Una d’elles Laura Bruguera Camprubí es va casar amb Pere Massegú Selga i va ser la tercera generació que va regentar l’establiment després de la guerra.

El seu fill gran Josep Maria Massegú Bruguera es va incorporar als anys seixanta i va mantenir l’establiment fins el 1984. Una curiosa anècdota relaciona l'humorista Joan Capri amb la Fonda Sant Antoni. En una de les vingudes de Joan Capri a Manresa, acabada la funció teatral, l’actor se’n va anar a sopar al restaurant de la fonda de Sant Antoni. Al moment d’aixecar-se de la taula, el client va demanar al cambrer de saludar el cuiner, el qual va comparèixer tot seguit, honorat i emocionat per un reclam de tan prestigi. Diuen que Capri se li va atansar i va dir-li, tot obrint cordialment els braços: “Abracem-nos ara, perquè mai més no tornarem a veure’ns”. El 1984 Josep Maria Massegú va traspassar tot el negoci hostaler al cambrer Isidoro de Gregorio. El setembre del 2006 la fonda Sant Antoni fou precintada per la policia local de Manresa seguint l'ordre dels serveis tècnics d'urbanisme de l'Ajuntament, ja que les pluges havien provocat filtracions d'aigua en el seu interior, amb el risc que caigués un fals sostre de l'edifici. De Gregorio al jubilar-se va intentar trobar algú idoni a qui traspassar l'establiment emblemàtic però no va trobar ningú que se'n fes càrrec. La fonda va tancar portes el 13 de març de 2014, finalitzant un negoci amb més de cent anys d'història. Ha estat un establiment on s’hi ha celebrat nombrosos àpats socials i familiars.

Text adaptat per Francesc Comas Closas

Llegeix més al bloc:

- L'Isidoro de la Fonda de Sant Antoni: aquí
- Els passadissos secrets i la llegenda de la ciutat subterrània: aquí

Bibliografia d'interès:

- Estudi històric de can Fàbregas, fet per Àqaba documentació històrica Montserrat Villaverde i Jordi Ortega Barcelona, 2005-2006 

- Pàgina web: Antics Hostals de Camí Ral, la fonda Sant Antoni

- VIRÓS, Lluís: Casa Fàbregas. Manresa: El Pou de la Gallina. Setembre 2013

17 d’agost 2016

El triomf de la burgesia manresana del XIX

Una societat de classes i el sufragi censatari

En general el nom de "burgesia", el grup dominant que sorgeix amb la societat industrial i el final de l'Antic Règim, no s'acabaria imposant fins als anys 70 del segle XIX. A Manresa la primera descripció de la burgesia la podem trobar en la lectura d'aquest text publicat al diari La Antorcha Manresana el 5 de setembre de 1858:
"A las 10 de la noche abriéndose sus espaciosos y magníficos salones (els del Casino de Manresano) brillantemente iluminados por centenares de bujías y decoraciones con gusto y con riqueza. Una hora más tarde infinidad de parejas danzaban al son de armoniosa orquesta entre torrentes de luz y suaves perfumes que despedían las aromáticas plantas del jardín iluminado a la veneciana con numerosos vasos u faroles de colores. Entre otras, descollaban por su belleza o por sus adornes las señoras de Ristol (el jutge), de Prat (el coronel), de Suaña, de Torres, de Puig, de Lluch, de Godoy, de Rovís, de Pons (entre d’altres families burgeses de Manresa)"
A la nova Manresa del segle XIX, el lloc ocupat per cadascú ja no venia donat pel naixement com passava a l'Antic Règim i els estaments (noblesa, clergat i tercer estat), sinó per la riquesa. Tenir diners, capital financer, vendre i comprar era clau per obrir portes en la nova societat de classes que s'anava imposant mica en mica. Els diners eren el termòmetre del poder, a més diners més poder. A cada lloc concret el grup social que ostentava el capital i posseïa els mitjans de producció dominava a la resta de la societat, fossin pagesos, menestrals, assalariats o els cada vegada més nombrosos obrers que omplien les fàbriques de Manresa. 

Per comprovar com era la ciutat de Manresa, i el seu desigual grau de distribució i riquesa podem mencionar el cens electoral de 1864. Per a les eleccions a diputats de Corts, on consten els manresans amb dret a vot d'acord amb les rentes que pagaven, només podien votar els propietaris i sempre que paguessin una nombrosa contribució al fisc públic. Amb xifres a la mà, no hi ha dubtes. Manresa amb una població aproximada de 16.000 habitants tan sols podien votar 295 persones, en total 1,84% de la població. Una xifra ridícula.

Els majors contribuents, a més de la seva participació a la vida política local, tenien un gran d'influència en els ajuntaments de l'època, ja que en temes que afectaven els pressupostos i la hisenda municipal havien de ser aprovades conjuntament pel consistori i la Junta de Majors de Contribuents. Aquesta junta la composaven 25 persones, els 25 "manresans" més rics: fabricants, hisendats, comerciants, administradors i amb residència fixa als carrers més importants de Manresa: Sobrerroca, Sant Miquel o Plana de l'Om, per citar els més destacats. Ben segur que els més rics en diners no eren els que més impostos pagaven i que possiblement els terratinents eren els més beneficiats. L'impost sobre la renta era summament beneficiós pels grans amos de terrenys, doncs si be eren rics en patrimoni, no generaven les mateixes rendes que els amos de les grans fàbriques tèxtils de Manresa.

De 1840 a 1870 la burgesia manresana estava en ple zenit, la seva satisfacció es manifesta de forma clara en els mitjans de comunicació, diaris i revistes, molts dels quals ells n'eren propietaris. D'aquell període es coneixen diaris com: La Antorcha Manresana, El Manresano o La Crónica de Manresa. A Manresa es fundaren casinos per esbarjos de les families notables i es realitzaven funcions de teatre i de cant, que servien per mantenir la cohesió de les grans families manresanes i fer els contactes necessaris per aconseguir més poder econòmic i social. L'èxit de classe de la burgesia, era tal, que l'hisdendat Ramon d'Argullol va protestar en un diari pel soroll que feien les sirenes de les fàbriques de Manresa cada cop que s'acabava un torn de treball. Les mateixes fàbriques que els feien guanyar molts diners, però que per les nits no els deixaven dormir.

Més informació al bloc:

- Els orígens de la burgesia: La formació de la burgesia manresana segons Llorenç Ferrer i Alòs 

- La ciutat de les Bases de Manresa: (I), (II), (III)

Bibliografia:

- COMAS i CLOSAS, Francesc. Història de Manresa. Zenobita. Manresa, 2009

- OLIVERAS i SAMITIER, Josep. Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa (1800-1870). Manresa, 1985

02 d’agost 2016

El carrer on es jugava a la pilota

El Joc de la Pilota

El nom del carrer Joc de la Pilota de Manresa té un origen històric molt concret relacionat amb una antiga activitat esportiva que es practicava en aquest lloc, el popular "joc de la pilota". No és clar si el joc de pilota és originari de França o d’Itàlia, però no hi ha cap dubte que va ser a França on aquest joc va ser tan popular que va arribar a convertir-se en una mena d’esport nacional. Qui no recorda el jurament del jeu de paume, de la Revolució Francesa?

Les regles del joc eren pràcticament iguals a les del tennis actual, del qual és l’antecedent més directe. Així, dos o quatre jugadors es posaven a banda i banda d’una xarxa penjada a mitja altura just al mig de l’àrea de joc. Tot i que hi havia versions que es jugaven amb la mà, la versió més popular del joc establia que els jugadors havien de fer servir raquetes de fusta amb els cordills fets de budell. Les pilotes, per la seva banda, eren fetes de pell d’anyell. El reglament fixava, com el tennis d’avui, una sèrie de jocs que calia guanyar per derrotar el contrari. De fet, ja es feia servir una numeració similar a l’actual: 15, 30, 45 i joc guanyat. Tot i que no hi ha unanimitat sobre la raó d’aquesta numeració, hi ha una teoria que diu que es feia servir un rellotge de referència, de manera que calia guanyar els quatre quarts d’una hora per vèncer un joc. Aquest esport es podia jugar en un camp obert com en llocs tancats, "els trinquets". L’àrea de joc més habitual tenia trenta metres de llarg per deu metres d’ample.

El joc va causar un gran impacte i es van obrir sales especials per jugar-hi. A la ciutat de Barcelona com a mínim es podia jugar al joc de pilota en una vintena de trinquets. El joc no va escapar a la passió catalana per les apostes, de manera que sempre que es disputava una partida de pilota hi havia el públic que feia apostes sobre qui seria el guanyador. També els jugadors hi tenien una motivació econòmica, atès que la tradició deia que l’equip derrotat havia de pagar el lloguer de la sala i el dinar que aplegava després els jugadors rivals. Podem remuntar-nos a la Corona d'Aragó, on el joc de pilota va ser molt popular, gaudint fins i tot de protecció del rei i sent regularment prohibit en diferents poblacions, símbol del poc cas que se'n feia de tals prohibicions. La seva practica i popularitat s'estenien des del propi rei (el metge Arnau de Vilanova el recomanava al rei Jaume II l'any 1305) la noblesa, la cúria, el poble i els petits de cada carrer.

El joc de la pilota a Manresa: més enllà de les muralles

Els administradors de l’Hospital de Sant Andreu, situat encara no a cinquanta metres, van demanar permís per instal·lar en aquest indret un recinte permanent per jugar-hi a pilota amb pal, en un solar d’un tram de la muralla que anava des del portal del Planeta (actual plaça Europa) fins al portal de Sobrerroca. L’Hospital llogava aquest espai i n’obtenia uns bons beneficis. Aquest peculiar “camp d’esports” es va inaugurar l’any 1752 i a més de jugar a la pilota s’hi feien d'altres activitats prou lucratives, com les apostes, que eren seguides amb gran expectació i eren una bona atracció. En la desamortització de Madoz de l'any 1855 es van expropiar aquests terrenys a l’Hospital que foren retornats als successors de l’antic amo i el solar de jugar a la pilota es va tancar definitivament el 1857. En el seu lloc s’hi van construir edificis comercials i habitatges. A principis del segle XX, concretament a l'any 1908, al carrer del Joc de la Pilota s'hi va fundar el Patronat Obrer. Les religioses Serves del Sagrat Cor el regentaven i oferien un servei de pensió per a noies treballadores i un servei de menjador mixt.

Durant la vaga revolucionària del 21 de gener de 1932 del Llobregat, entre les nou i les deu del vespre, un desconegut situat a la cantonada d’aquest carrer amb els Drets va disparar amb una arma curta contra el sergent de la guàrdia civil Patricio Gómez i Clarindo Sanchez, també membre de la guàrdia civil. Els dos van resultar ferits a les cames mentre l’agressor va fugir. A principis de la dècada dels anys 30 al carrer, concretament en el número 10, hi havia la seu del Bloc Obrer Camperol (BOC); mentre que en el número 7, hi havia el local de la Joventut Catòlica, que es va constituir, el desembre de 1931, i la Federació de Joves Cristians de Catalunya, coneguts amb el nom de fejocistes que, més endavant, van disposar de local propi al número 22 del carrer de Sobrerroca. Tot plegat feia d'aquell indret un espai amb una forta càrrega ideològica, sens dubte als anys 30 era un dels carrers més entretinguts de la ciutat!

Durant l’etapa franquista es va canviar el nom pel de Pintor Francisco Morell. Aquest artista manresà (1846-1916) va pintar els murals de les esglésies de Joncadella, Valldaura, Sant Francesc (destruïdes el 1909), de les monges Reparadores i els vitralls i la rosassa de la Seu. També va fer diferents retrats a la galeria de Benefactors de la Seu. El nom tradicional "Carrer del Joc de la Pilota" es va recuperar de nou en el Ple municipal del 5 de juny de 1979 mentre que a Francesc Morell se li va dedicar un carrer al barri de la Sagrada Família, molt a prop del Centre Cívic Joan Amades.

El desembre del 2015, es van acabar les obres del carrer del Joc de la Pilota. Unes obres necessàries, ja que l'ultima actuació important en aquesta via datava dels anys 50 del passat segle i el ferm estava en un estat molt delicat. Les obres d’urbanització es va iniciar tres mesos abans. De fet, la reforma del carrer es va aplaçar fins després de la Festa Major, per evitar que les obres no fossin un impediment. Amb la nova reforma del carrer del Joc de la Pilota es van ampliar les voreres pels vianants, es va anul·lar definitivament l'estacionament de vehicles i es va restaurar el paviment per un de nouEl seu objecte era renovar i ampliar els elements d’urbanització i les infraestructures de les xarxes de serveis existents, uns treballs que van costar 445.830 euros segons fonts oficials.

Bibliografia:

- CLOTET, Jaume: Passió pel joc. Revista Sàpiens núm. 137

- COMAS, F.; REDÓ, S. (2006). Manresa: La ciutat transformada, Volum 1. Ed. Zenobita, Manresa

21 de juliol 2016

Les fotografies perdudes de Valladolid

Els viatges de Robert Napper

Fotografia de Robert Napper de Manresa. (Font: “Victoria and Albert Museum” Copyright)

Robert Peters Napper (Newport, 1819 – 1867) tenia l’honor d’haver signat, per encàrrec de l’editor de postals Francis Frith l’any 1864, quatre de les imatges més antigues de Manresa. Les fotografies de la clàssica façana monumental de la capital del Bages –publicades per la revista del Centre d'Estudis del Bages Dovella el 2014 gràcies al col·leccionista Joan Vila-Massana Portabella – es troben a l’arxiu del The Victoria and Albert Museum de Londres, en els fons de la Frith & Co

Però n’hi havia més. I no se’n sabia res. A principis de l'any 2016 i gràcies al projecte del Centre d'Estudis del Bages Els Viatgers a Manresa, -on es fa una compilació del màxim de material possible dels viatgers que han fer parada a Manresa i ens van deixar quelcom per escrit o en imatge- els historiadors i investigadors d'aquesta entitat i de l'Arxiu Comarcal del Bages van descobrir dues noves fotografies de la capital del Bages, datades del mateix període, desconegudes fins el moment, sucosament del mateix autor i amb una particularitat: no retraten la façana monumental de la ciutat, amb la Seu i el Cardener, sinó dos carrers: Escodines i l’actual Via Sant Ignasi. Fins que es demostri el contrari, són les fotografies més antigues de carrers de Manresa de les quals es té coneixença. Les imatges estan datades de la dècada dels seixanta del segle XIX i serien d’abans del 1867, data en què mor Napper. 

De Valladolid a les Escodines

Una descoberta feta gràcies al conservador del Museu de Valladolid, a un grup de persones summament interessades en fotos antigues de la població castellana, i al projecte Els viatgers a Manresa, del Centre d’Estudis del Bages, que en la seva web de recerca que està elaborant ja esmentava les imatges de la Manresa monumental de Napper. Les dues fotografies antigues són propietat del Museu Victoria and Albert de Londres, estaven atribuïdes erròniament a Valladolid, com es pot veure imprès en la imatge del carrer de les Escodines (fotografia inferior). Però el conservador de l’equipament val·lisoletà, Fernando Pérez Rodríguez-Aragón, ajudat per un grup de Facebook, Nostálgicos del Valladolid antiguo, van arribar a la conclusió que, malgrat "alguns carrers val·lisoletants van tenir un traçat i característiques topogràfiques relativament similar", es tractava d’un altre lloc. No era Valladolid. Al Museu de Valladolid els grinyolava. Amb raó. Les dues imatges antigues han estat des de fa segle i mig identificades amb "Valladolid" pel The Victoria and Albert Museum. Però no. Són els carrers Escodines i Via de Sant Ignasi de la Manresa d’abans de 1870. 

Per què? Primer, perquè els arcs i els balcons de les cases semblava que es corresponien amb poblacions que podrien ser mediterrànies i, segon, per unes plaques metàl·liques que a primer cop d’ull podien passar desapercebudes que portaven un nom revelador: Aseguradora de Incendios La Unión Manresana. Una prova pràcticament definitòria que situava la primera fotografia al carrer de les Escodines. Un cop determinada la població, Manresa, els val·lisoletans es van centrar en la segona imatge. I van arribar a la conclusió que s’havia de tractar de la part mitjana del torrent de Sant Ignasi, davant de l’actual Museu. Totes aquestes recerques les va explicar el conservador del Museu de Valladolid, via e-mail, al Centre d’Estudis del Bages (CEB). A més, i per les dates, han arribat a una altra conclusió: són dues de les fotografies més antigues de la ciutat, anteriors al 1870 i les primeres que es coneixen d’aquesta època que retraten carrers de la ciutat.

La Via Sant Ignasi

Carrer de Les Escodines


Bibliografia:

- Diari Regió7: "Dues fotos atribuïdes a Valladolid es confirmen com les més antigues de carrers de Manresa" (27/02/2016)

14 de juliol 2016

Els passadissos secrets i la llegenda de la ciutat subterrània

La ciutat sota les pedres?

Des de petits hem sentit aquell mantra que ens deia que "existeix una Manresa subterrània", malgrat que resta invisible i oculta, només s'hi podia accedir des de les cases de l'antiga ciutat medieval (Carrer Sobrerroca, Plaça Major, Santa Llúcia o Baixada dels Jueus). Mitjançant uns passadissos, corredors i subterranis es podia anar des del carrer Sobrerroca fins a la Torre de Santa Caterina afirmaven alguns, sense caure en la impossibilitat que el desnivell i la massa rocosa del Puig Cardener ho faria impossible. En tot cas, és una llegenda, que sempre té partidaris i ja se sap, que les llegendes sempre guarden quelcom de realitat tot i que sovint són simples construccions fantasioses per dotar de més transcendència un fet puntual.

Tornant al tema que ens pertoca, fins i tot, aquesta mítica llegenda de la ciutat "amagada" gosava dir que aquestes construccions subterrànies anaven a parar fins al mateix santuari de Montserrat. La pregunta a tot aquest misteri és fàcil, per què hi ha gent que encara creu en una ciutat subterrània? Una de les respostes més confortables, prové del carrer del Balç, on hi ha arcades, construccions i elements del segle X al XIV. Aquest carrer reconvertit en un museu és paral·lel als de Sobrerroca i de Santa Llúcia. El nom d’aquest carrer ja ens denota l’existència d’un desnivell, cingle o precipici. És per això que arrenca de la Baixada del Pòpul i ens porta fins a la travessera dels Drets, coneguda també com a carrer Merdisser, un sobrenom prou "aclaridor". 

Cal dir una cosa del carrer del Balç, que no disposen la majoria de carrers de Manresa, és que a banda i banda d’aquest carrer s’obren els baixos i cellers de les cases sobreposades a la plaça Major i carrer Sobrerroca. Aquests cellers i baixos eren també les antigues entrades de les cases nobles, que tenien l'accés principal per la part superior, ja que el carrer Sobrerroca fins a meitats del segle XIX (amb l'obertura de la ciutat fora les muralles) era el més important de la ciutat. El carrer del Balç és l’únic espai continu que existeix a la ciutat i que, a més, penetra per dintre la roca. Aquests cellers, graners i sitges són del període baix-medieval, del segle XIV, i que al segle XVIII serien reformats de forma important. Però en aquesta zona hi ha materials i elements de diversos segles, una barreja i garbuix d'estils molt típica de l'arqueologia urbana, on a cada període s'utilitzaven els materials de construcció predominants en el moment en que es construïen o reformaven. Podria haver-n’hi dels segles X al XII, però és entre els segles XIV i XVIII que se’n conserva la major part, i de fet, és la que avui en dia podem veure si visitem el carrer del Balç.

La Manresa subterrània, entenent com a tal la que connectaria la Torre Santa Caterina amb la Plaça Major i el seu entorn, és impossible com hem dit abans. Impossible, perquè el carrer Sobrerroca –com indica el seu nom- està edificat sobre roca, concretament sobre la carena que uneix el Puig Mercadal amb el Puig Cardener: una barrera natural impenetrable, tal i com es pot veure en alguns comerços i establiments de la Plaça Major. En alguns d'aquests establiments llurs baixos entren uns metres endins, però s’acaben tan aviat com arriben a la roca que els talla en sec.

Un exemple d'aquest tipus de construcció és la Casa Fàbregas, coneguda més popularment com a Fonda de Sant Antoni. Una de les curiositats de l'edifici és la potent estructura dels seus soterranis, excavats a la pedra, que contenen un sistema de cisternes d'aigua anteriors al segle XVI. El celler de l'antiga fonda aprofita la roca natural present a la zona, hom pot penetrar-hi i arribar a caminar per sota les pedres de la Plaça Major i fins i tot accedir a un altre espai de la ciutat poc estudiant fins al moment, la Baixada dels Jueus. La Casa Fàbregas té 3.000 m2 i elements de gran valor, com l'arc a l’entresòl que és únic i que a l’època medieval és possible que hi hagués una zona de pas pública com la del carrer del Balç.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2009). "Història de Manresa". Zenobita, Manresa

- COMAS, F.; REDÓ, S. (2006). "Manresa, La Ciutat Transformada". Zenobita, Manresa

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001). "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial

Fotografies:

- Superior: Alba Pinzolas Torruella (Carrer del Balç)
- Inferior: Marta Pich (Celler de la Casa Fàbregas, Fonda de Sant Antoni)

Webgrafia: 

- SIMÓN, Jordi: "La Manresa subterrània" (web de l'atuor)

- VIRÓS, Lluís: "Casa Fàbregas" (El Pou de la Gallina - 25/09/2013)

08 de juliol 2016

Les parets que ens parlen

Personatges sense cara i amb mal nom

Ara que han començat, per fi, les obres al Museu Comarcal de Manresa, que deixaran un espai més obert i sobretot més presentable d'aquest equipament públic, us vull parlar en aquesta entrada del Draculino, un personatge conegut gràcies a pintades que van realitzar els soldats que s'havien allotjat a l'antic Col·legi de Sant Ignasi. Us preguntareu amb tota la bona fe del món, qui és en Draculino? Aquest peculiar nom apareix escrit unes quantes vegades, aquí i allà, amb frases amenaçadores com "Draculino Draculino no te duermas" i "Draculino pelao es un cagao". La identitat de l'individu que va merèixer aquest nom funest, va sortir a la llum per primer cop l'any passat, durant les visites de la Manresa Desconeguda que es celebren amb èxit cada Festa Major de Manresa. Un enigma que també podria afectar els motius pels quals l'apel·latiu es podia llegir a la paret d'una escala que porta al segon pis de l'edifici de Sant Ignasi que en el seu moment va ser una escola i ara acull les dependències del Museu i l'Arxiu Comarcal del Bages. El nom real del nostre amic Draculino és una incògnita que difícilment podrem resoldre. Durant part del segle XX, aquest edifici, fundat al segle XVIII per jesuïtes, va ser un apèndix de la caserna del Carme. Les inscripcions com aquesta d'en Draculino, i d'altres de contingut més obscè i sexual, eren guixades de militars amb moltes hores d'avorriment a sobre.

Dibuix obscè de grans dimensions, al Museu Comarcal de Manresa. Fotografia: Salvador Redó (Regió7)

Entre 1917 i 1924, es portaren a terme obres d'ampliació de la caserna del Carme (avui alberg) per acollir tots els soldats, i els que encara no hi cabien s'enviaven al Col·legi de Sant Ignasi. Durant molts anys, la caserna va tenir un polvorí situat molt a prop de les cases del carrer del Pedregar. que no es va traslladar als afores fins a 1949, vora la torre de Santa Caterina. Al principi del segle XX, a la caserna del Carme hi havia de guarnició el Batalló de Caçadors Alfons XII, el comandament del Regiment de Reserva d'Infanteria Bruch i la Zona de Reclutament. A la primeria de novembre de 1903, el Batalló Alfons XII va ser rellevat pel Batallón de Cazadores de Merida, procedent de Lleida, que va ser subsituit, poc després, el 1906, pel Batalló de Caçadors de Muntanya de Reus. Al principi del segle XX, els soldats de la caserna feien instrucció al camp dels Barrets, a prop de la fàbrica Pirelli, i al pati d'armes de l'edifici. També van fer servir altres indrets, com ara el camí de l'Escorxador o l'esplanada on avui s'alça l'institut Lluís de Peguera. Les pràctiques de tir es feien a Can Poc Oli, als afores de la ciutat. A l'estiu, un cop acabada l'instrucció, els soldats solien refrescar-se i banyar-se al riu Cardener o a la Piscina Municipal abans de continuar la jornada. Els darrers soldats van marxar de Manresa al final de gener de 1965.

Visita guiada del passat mes de maig (coincidint amb el Dia Internacional dels Museus) al pati interior de l'edifici de Sant Ignasi. Fotografia: Jordi Bonvehí

Històries de soldats a Manresa, "gent que va fer la mili a casa nostre"

- Victor Papo, jueu italià supervivent del Holocaust: aquí
- Josep Maria Espinàs, escriptor català: aquí

Bibliografia:

- MATA RIU, Toni: "El Museu de Manresa posa al descobert unes pintades dels seus anys de caserna" (Diari Regió7, 30/08/2015)

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la: "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial, 2001

01 de juliol 2016

El mercat del Puigmercadal

Un nou espai a la ciutat

El mercat Puigmercadal tal i com el coneixem avui, es va inaugurar el 29 de novembre de 1987. Després de diversos anys de lluita, els paradistes, comerciants i treballadors que abans formaven el mercat de les Mandongueres, a la Plaça Infants, es van traslladar al nou mercat Puigmercadal, situat a escassos metres de l'antic mercat. El mercat de les Mandongueres, a la plaça Infants, va ser el primer mercat cobert de Manresa i es va construir a la primeria del segle XX. Va ser la prolongació dels antics mercats que hi havia durant l'època medieval a Manresa situats a la plaça Major, la Plana de l'Om, a els Infants, el Carme i la plaça Gispert i contenia una desena de parades.

A causa de la necessitat d'un espai més higiènic i gran i en un context en què la ciutat creixia demogràficament i exercia un paper de lideratge i una clara influència comercial i de serveis, es va construir finalment el Puigmercadal. Amb poc temps, el nou mercat es va convertir en un referent comercial amb clients vinguts de Manresa, i de les poblacions i comarques veïnes. La situació però, ha canviat en aquesta ultima dècada. En l'actualitat, el mercat municipal ha entrat en un període de decadència per diversos motius, entre els quals hi ha la crisi econòmica, la proliferació de grans àrees comercials a les afores de la ciutat amb accessos i pàrquings molt còmodes per la clientela i també els nous establiments com els basars d'auto-alimentació que allarguen l'oberta durant hores. De les 39 parades que hi havia al mercat, 12 havien tancat i 6 ho feien en els últims mesos segons informava el diari Regió7 a principis del febrer del 2016.

El nom de Puigmercadal prové de principis del segle XI, a l’indret on ara tenim la Plaça Major, és a dir, als peus del turó, s’hi hauria instaurat el mercat. Durant la primera meitat del segle XII, per protegir els diversos ravals fora del perímetre murallat del Puigcardener que s’havien anat desenvolupant, es va construir un segon perímetre de muralles que englobava el raval del Puigmercadal i els ravals situats vora els actuals carrers de Sant Miquel, de Sobrerroca i de Santa Llúcia.

El mercat de les Mandongueres

L'actual plaça d'Europa de Manresa és el resultat de l'enderrocament de dos edificis que hi va haver en aquest espai al llarg de tot el segle XX. L'un era destinat a mercat de peix fresc i menuts, i conegut amb el nom de les Mandongueres o les Mocaderes; i l'altre, edificat durant la Segona República, com a Parc de Bombers. El nom de l'edifici més antic està relacionat amb les activitats que s'hi portaven a terme, ja que una "mocadera" era la persona que en la matança del porc s'encarregava de preparar la moca o les entranyes i que feia les botifarres; i la paraula "mandonguera" fa referència a la senyora que s'encarregava de fer el "mandongo". El mandongo era l'elaboració de productes derivats de la matança del porc, com la llonganissa i les botifarres.

A prop de la Plaça Europa -des de feia molts anys- s'hi celebrava un mercat a l'aire lliure. Per això no és estrany que en les actes municipals del 1885 consti que una colla de propietaris, comerciants i industrials van presentar un informe a l'Ajuntament de Manresa demanant: 
"La instalación de una plaza Mercado en la Plaza de los Infantes y bajos del Cuartel del Carmen. Atendiendo que dicho punto es sumamente céntrico y verdaderamente el de enlace entre la ciudad alta y la baja, no cabe duda de que reune todas las circunstancias apetecibles para un mercado". 
La demanda per part de la ciutadania d'un mercat tancat estava relacionada amb la construcció d'aquest tipus d'edificis que s'estaven edificant en aquells anys a les grans ciutats. La idea d'aquest tipus de construccions va aparèixer durant el segle XIX, en l'època de la divisió social de l'espai, quan es van començar a adoptar models urbans més racionals i més ben adaptats al desenvolupament demogràfic i industrial de les ciutats europees.

La brutícia dels mercats i els horaris deslleials

La construcció d’un mercat a Manresa feia temps que es demanava a causa del desenvolupament del comerç i l’expansió de la ciutat durant el fulgurant segle XIX. La brutícia que generaven, la falta d'higiene i les pèssimes condicions de moltes parades de fruites i viandes als carrers i places de Manresa justificava aquesta petició. També existien d'altres problemes, com els horaris comercials. La principal preocupació del Ram de l’Alimentació i de l’Associació de Dependents del Comerç i la Indústria era la competència deslleial per la desavinença d'horaris amb la resta de comerços, ja que era tradició a Manresa que el diumenge fos dia de mercat.

L’Ajuntament manresà va intentar frenar aquest desordre i va aprovar a finals de 1931, un dictamen de la Comissió de Places i Mercats que proposava regular la venda ambulant tant pel que fa al lloc com els horaris. Així, s’habilità la Plaça de la Independència (davant l'escola Renaixença) per a finalitats comercials. El 1932 es demana a l'Ajuntament la construcció d'una plaça-mercat per:
"acabar amb el depriment espectacle d'un mercat quotidià que comença a la plaça Gispert escampant per tot aquest trajecte tots els residus propis d'un mercat a l'aire lliure". 
Tres anys desprès el problema encara no estava resolt. Tot i la pressió de diversos sectors de la ciutat per tal de construir la plaça de mercat, el projecte no s’acabà materialitzant. Això no obstant, pel que fa la venda ambulant, l’agost del 1935, la Comissió de Govern Municipal va prendre l’acord de fixar el divendres de cada setmana com a dia en què es permetria fer-ho a la plaça de Cots i als Docs, un espai que hi havia darrere la Carretera de Vic i la Bonavista.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc: "El mercat Puigmercadal. 25 anys d’història (1987-2012)". Ed. Zenobita. Manresa, 2012

Webgrafia:

- Història de Manresa: La història documentada de la ciutat de Manresa

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

23 de juny 2016

La remodelació de la plaça Sant Domènec

Un espai de transició

La remodelació de la plaça de Sant Domènec va ser l'actuació urbanística més important de la ciutat de Manresa durant el bienni 1996-1997. El dia 20 de desembre de 1997 la nova plaça s'inaugurava de forma oficial. La remodelació total de la plaça va tenir una inversió de 100 milions de pessetes. Les obres, es van efectuar en dues fases, van començar l'octubre de 1996 i van ser inaugurades 14 mesos més tard. La reforma va consistir a refer l'antiga plaça Sant Domènec, i fer-la créixer cap a la plaça Fius i Palà, el carrer del Born i reordenar l'espai lliure davant de l'edifici de Can Jorba. Espais que un cop reformats quedarien com a zones de vianants, exempts de la circulació de vehicles.


Fotografies realitzades per l'equip arqueològic, a encàrrec de l'Ajuntament de Manresa, prèvies a la urbanització. El paviment blanc i negre de l'esquerra de la fotografia inferior era de la capella barroca del Roser. Les estructures enganxades a la paret del Teatre Conservatori són les restes del refugi antiaeri de 1937 aprofitant els contraforts de la part est de l'església de Sant Pere Màrtir, enderrocada l'any anterior. Fotografia: Dipòsit Digital del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

Durant la primera fase de les obres, es van realitzar importants treballs arqueològics. L'espai que ocupa l'actual plaça Sant Domènec, era fins l'any 1936, l'església de Sant Pere Màrtir. La plaça de Sant Domènec es trobava fora de l'espai emmurallat del segle XIII, fora del nucli urbà, entre el puig Mercadal i el puig Cardener. L’any 1305, el Consell de la Ciutat decidí enviar una delegació al prior de l’Ordre del Dominics o Predicadors per sol·licitar-ne l’establiment a la ciutat. L’Ordre es va mostrar molt interessada en l’oferta, però calgué el beneplàcit del Papa Climent V i del rei Jaume II el dia 14 de febrer de 1318 per tal que Manresa pogués fer donació a l’Ordre dels terrenys i diners per començar les obres.

Fotografia a les acaballes dels anys 40, on es veu la Plaça Sant Domènec un cop urbanitzada després de la fi de la Guerra Civil. Fotografia: Arxiu Comarcal del Bages

L'execució de l'obra, però, va tenir la polèmica de torn, sobretot quan el govern local de la ciutat, format en aquell temps pel pacte entre el PSC, ERC i ICV, va anunciar als propietaris i veïns que havien de pagar 26 milions de pessetes de la darrera fase d'obres per mitjà de contribucions especials. Durant el 1997, també es va anunciar un nou projecte urbanístic al sector de Sant Domènec que permetria revifar el triangle d'or format per can Jorba, ca la Buresa i l'edifici de la Caixa d'Estalvis de Pensions de Barcelona. Els propietaris dels edificis del xamfrà del carrer de Guimerà amb la Muralla de Sant Domènec van anunciar que ensorrarien les antigues cases i, en el seu lloc, van dir que tenien la intenció d'aixecar un bloc de pisos de 23 metres de façana.

Actual plaça de Sant Domènec, amb el quiosc de l'Arpa a l'esquerra de la imatge: Fotografia: Turisme Manresa

Bibliografia:

- Hemeroteca Diari Regió7 (anys 1996-1997)
- Dipòsit Digital del Departament de Cultura de la Generalitat (calaix.gencat.cat)
- Bloc "Història de Manresa": La història documentada de la ciutat de Manresa

15 de juny 2016

El tabac de la llibertat

El contraban dels passadors: dos dies a peu fins a Manresa 

El novembre del 1942 els nazis decideixen envair la part no ocupada de França, coneguda com la França de Vichy. Les cadenes d’evasió que ajudaven a fugir persones (ciutadans jueus i soldats aliats escapats dels camps de concentració) de la rereguarda nazi han de buscar nous camins, més difícils de controlar, i les parts més centrals dels Pirineus esdevenen rutes més transitades. El Principat d'Andorra i el Pirineu central veuen augmentar el nombre de refugiats provinents de França a partir de l'hivern de 1943. La vall del Nord, la vall del Valira d’Orient i la vall del Valira del Nord eren les més seguides pels passadors.

L’excusa del contraban de tabac permetia sortir de casa sense que els veïns sabessin que una persona era un "passador". Els contrabandistes sovint eren persones desconegudes pels habitants dels pobles del Pirineu. De totes maneres les activitats de contraban es combinaven sovint amb el de persones o de documents en sobre segellats. En aquest bloc ja hem explicat la vida i miracles de passadors com en Joan Peramiquel o d'en Joaquim ("Quimet") Baldrich. Per altra banda, els passadors no coneixien el nom dels refugiats que passaven ni aquests tampoc no sabien els noms dels qui els ajudaven, s'utilitzaven noms inventats o en la majoria d'ocacions, sobrenoms, per evitar qualsevol suspicàcia. Els intercanvis durant el viatge, que durava uns dos dies entre Andorra i Manresa, eren limitats, sovint perquè no parlaven el mateix idioma i perquè valia més guardar silenci durant el trajecte per por de ser descoberts per alguna parella de la guàrdia civil. El trajecte es feia sovint de nit, evitant el màxim ser interceptats per a ulls de curiosos (no se sap qui podia denunciar o avisar a les autoritats) i s’intentava recuperar forces durant les hores de sol.

La sort o la desgràcia era pur atzar. Alguns, la fortuna se’ls acabava ben d'hora, concretament a la Seu d’Urgell, on eren descoberts per la guàrdia civil i enviats directament a la temuda presó de Lleida, un antic seminari reconvertit en lloc d’empresonament per als evadits i antifranquistes. Per contra, els més valents i afortunats, els tocava sovint haver de caminar des d’Andorra fins a la nostra ciutat, Manresa, on, per fi, podien agafar el tren fins al consolat britànic de Barcelona, situat davant mateix del consolat alemany, a la plaça Universitat, tota una aventura! La majoria d'evadits arribaven a Manresa per la zona del Congost, i s'amagaven en els forats i mines pròximes a l'estació del Nord i del riu Cardener.

Els evadits i els passadors baixaven a la Plaça Catalunya, i eren conduits en parelles fins al consolat britànic, per no aixecar sospites o malentesos. Es tractava d'evitar grans aglomeracions de gent i passar el màxim desapercebut. Els camins de sortida d’Andorra cap a Catalunya eren diversos i es canviaven per esquivar als sometents, informadors o la pròpia guàrdia civil. Pràcticament tots els passadors cobraven, segons explicava Joaquim Baldrich, 3.000 pessetes per persona, una enorme quantitat de diners per a l’època de la postguerra, tot i que després calia descomptar-hi les despeses d’allotjament i menjar en les cases de pagès segures o fondes utilitzades, sempre amb persones de màxima confiança dels passadors. El suborn de les patrulles de la guàrdia civil i altres despeses, com els bitllets de tren, també eren necessàries i bàsiques perquè els evadits aconseguissin arribar fins a Barcelona.

Bibliografia de referència:

- BENET MAS, Claudi: "L’Andorra 'fosca' i l’Andorra 'generosa' durant la Segona Guerra Mundial". Papers de Recerca Històrica, 4: (2004)

12 de juny 2016

L'impost del cadastre i el corregiment

La nova Manresa borbònica: "pagar i callar" i els nous alcaldes

Al finalitzar la Guerra de Successió (1700-1714) i en el marc del Decret de Nova Planta instaurat per al Principat de Catalunya, va arrancar un procés de recompte oficial de la gent, els béns, les rendes i les càrregues tributàries que existien a Catalunya, que havia de servir de base per a fixar una nova contribució fiscal per al sosteniment de la Corona borbònica de Madrid. Aquest nou tribut rebria el nom de cadastre i tindria com a principal impulsor José Patiño, aleshores intendent general de Catalunya. L'impost era un càstig per haver recolzat a l'arxiduc Carles d'Àustria.

Manresa es va veure afectada per l'impost del cadastre, ja que els manresans van haver de contribuir més que mai a les arques de la corona a través del nou tribut imposat per l'administració borbònica, amb una vocació repressiva davant d'un país abatut per la guerra, les pestes i la misèria imperant. Les families de la capital del Bages, moltes de les quals havien perdut les seves vivendes, éssers estimats, rendes i propietats durant l'incendi borbònic de l'agost del 1713, van haver d'afrontar la nova fiscalitat amb moltes dificultats i mortaldats. Una repressió econòmica molt dura i totalment draconiana, fruït de l'ànsia de revenja. En la declaració cadastral de l'any 1720 figuraven a Manresa un total de 1.604 homes, amb edats compreses entre 12 i 70 anys, la qual cosa fa suposar que la població es situaria aleshores, sis anys després de la guerra, entre les 4.700 i les 5.500 persones, havent perdut probablement entre un 10 i un 15 % de la població durant els anys de la guerra.

Amb el triomf borbònic i l'establiment definitiu del Decret de Nova Planta, el gener de 1716, s'abolien les vegueries com a unitats territorials administratives de Catalunya, instaurades en època medieval, i passaven a ser substituïdes per corregiments, una administració típicament de Castella. La vegueria de Manresa, existent ja des dels segles medievals, era substituïda pel corregiment de Manresa, que s’estructuraria a partir del territori que comprenia l’antiga vegueria més els territoris de les sotsvegueries de Berga, el Lluçanès i també de Moià. El nou corregiment manresà, que tenia una superfície de 2,689 km² i agrupava unes 118 poblacions, tenia una població de 30.000 habitants aproximadament.

Mapa de Catalunya amb els "corregiments", divisió administrativa típica del Regne de Castella, imposada a Catalunya amb el Decret de Nova Planta (1716). Els corregiments van abolir la divisió en vegueries del Principat de Catalunya.

Des del segle XIV, Manresa era governada per un consell format per quatre consellers, que eren renovats anualment. El consell es reunia a la Casa de la Ciutat i era presidit pel conseller en cap. Els consellers cobraven un sou important per a la seves tasques de govern i vestien gramalles vermelles. Havien de tenir un mínim de 30 anys d'edat i el conseller en cap n'havia de tenir un mínim de 35. La seva elecció es feia per insaculació, un mètode on s'escollien els càrrecs pel sorteig. Per posar ordre i evitar les lluites intestines entre els grups de poder en els processos d'elecció dels dirigents de les corporacions institucionals, de les confraries i dels gremis, el rei Alfons el Magnànim va importar d'Itàlia el sistema de la insaculació. Aquest mètode del tot innovador consistia a posar el nom de totes les persones que podien optar a un càrrec determinat dins d'una bossa o sac. Per tenir dret a poder introduir el nom dins del sac (és a dir, a ser "insaculat"), els aspirants havien de complir una sèrie de condicions. Per exemple, no es podien tenir deutes pendents i, en general, hi havia una estricta limitació de mandats i calia esperar uns quants anys abans de poder tornar a ser insaculat. A més, era imprescindible el vistiplau reial a tots els noms que anaven al sac per evitar qualsevol suspicàcia o frau.

Aquest règim municipal català va ser vigent fins el gener de 1715, quan el capità general de Catalunya va suprimir els consellers i jurats de la ciutat de Manresa, substituint-los per persones addictes a la causa borbònica. Personal afí a la causa borbònica per fer la transició a un nou sistema de govern de tall castellà. Des d'aleshores, l'organització i administració municipal canviaria totalment, els nous integrants de la corporació municipal adoptarien el títol d'alcaldes (encara vigents avui en dia) i de regidors, adoptant la denominació que rebien els càrrecs municipals al regne de Castella. L'aplicació del Decret de Nova Planta (1716) posaria fi a tot el sistema municipal català per sempre més, així com també a tot el sistema institucional i constitucional català, és a dir, l'Estat català.

El dia 23 d'agost de 1718 els prohoms manresans Jaume de Llissach, Joan Rou i de Pastor, Carles Riu i Rovira, Jacint Torras de Bages, Josep Soler de la Plana, Bernat Casas i Joan Ignasi Daví van dirigir-se fins al monestir de San Lorenzo El Real (Escorial) a prestar fidelitat al monarca Felip V. Des del 1719 l'Ajuntament de Manresa va passar de tenir quatre regidors a tenir-ne vuit. Aleshores el càrrec de regidor, amb el suport del rei, podia esdevenir vitalici, cosa que succeí amb els regidors borbònics de la ciutat. Començava una nova època, la decadència borbònica. Al convertir-se els càrrecs en vitalicis, la manca de renovació i de substitució d'aquests càrrecs, va aparèixer una corrupció de tall despòtic i un règim de clientelisme associat al nepotisme, afavorint les noves elits burgeses de les ciutats protoindustrials que havien donat suport als Borbons, la qual cosa els va comportar l'obtenció de suculentes rentes, obtenció de capitals (més tard invertits en el tèxtil, la vinya o l'el·laboració d'aiguardent) i privilegis.

* Més informació, amb l'etiqueta: La Guerra de Successió

Bibliografia de referència:

- CLOTET, Jaume: "La insaculació o la sort d'una mà innocent". Diari ARA, 10/11/2012

- SERRA SELLARÉS, Francesc: "Les conseqüències de la Guerra de Successió a Manresa" a TORRAS, Marc (coord): Miscel·lània d’Estudis Bagencs. Manresa de la Guerra dels Segadors a la Guerra Gran. Centre d'Estudis del Bages, 2014

- Revista DOVELLA, Any: 2011 Núm. 107, Dossier especial: La Guerra de Successió a Manresa i el Bages

04 de juny 2016

Manresa i les manufactures de cotó

El procés de manufactura del cotó en la industria tèxtil de Manresa

Captura del vídeo "El Telar" de Angel Villatoro

Històries Manresanes recupera el vídeo de la Filomteca Española: "El telar" (1931), del director Angel Villatoro, on podem veure com es treballava en la industria de manufactures de cotó de Manresa. El vídeo dura poc més d'onze minuts. Un document que val la pena visionar!

30 de maig 2016

El carbó de Sant Ignasi?

Els símbols ignasians en una mina abandonada 

L'any 2012 un excursionista descobria unes inscripcions religioses en una cova, gran i profunda, que es trobava situada a l'altra banda del riu Cardener a on hi ha l'edifici neoclàssic de la Cova de Sant Ignasi de Loiola. L'excursionista es deia Toni Fernández i es va aventurar a inspeccionar l'entrada d'una cova. Allà va descobrir, marcades a l'entrada, unes inscripcions que li van cridar l'atenció i que tenien un aire profundament religiós. Després de comentar-ho amb amics i coneguts va decidir posar-se en contacte amb La Cova de Sant Ignasi, un dels centres jesuïtes més importants del món i que es va aixecar just a la cova on el sant va escriure els seus exercicis espirituals.

El jesuïta Xavier Malloni i el director de la Fundació La Cova, Pol Valero, van visitar l'espai descobert per Fernàndez. Els símbols eren clars segons Pol Valero: un crismó, un símbol en forma de peix, un típic signe ignasià AMDG ("A major glòria de Déu") i un quadrat que a primera vista era més difícil d'identificar el seu sentit. Poques setmanes desprès de la troballa, el mateix Pol Valero, afirmava que quedava completament descartat que uns gravats amb simbolisme religiós apareguts en una balma a prop de la Renfe tinguessin quelcom de vincle amb la tradició eremítica que hi havia als segles del XIV al XVII en aquell indret, que va tenir com a màxim exponent sant Ignasi de Loiola, fundador de la Companyia de Jesús.

Una mina de carbó

El director del Museu de Geologia Valentí Masachs de Manresa, Joaquim Sanz, fou informat per la premsa local de la troballa de l'excursionista i va recordar que el doctor en Ciències Geològiques i catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya, Josep Maria Mata Perelló havia localitzat una mina de carbó per aquella zona. Josep Maria Mata va confirmar sobre el terreny que no es tractava de cap cova, ja que no sorgeixen en aquest tipus de roca, sinó que era una excavació humana, més concretament una mineta de carbó d'uns 25 metres de fondària explotada a principi del segle passat i a la qual ell va fer referència en el llibre "Els minerals de Catalunya" (1990), i no hi havia tornat des dels anys 80.

Efectivament Josep Maria Mata havia fet referència en el seu llibre Els minerals de Catalunya, en el qual feia un repàs de minerals trobats en diferents punts de Catalunya, l'indret exacte de la mineta descoberta per Fernandez. Mata explicava al seu llibre que la zona on s'havia trobat les inscripcions es tractava d'unes petites eflorescències de lignit en què es troben també pirita, limonita, calcita i melanterita, tot i que el geòleg reconeixia que eren molt pobres. Mata explicava també el per què de les construccions de pedra seca antiga que es trobaven al voltant de la gruta i que evidenciaven l'activitat humana en aquest espai.

Hemeroteca:

- Diari Regió7: "Una troballa que és més mina de carbó que cova ignasiana" (05/04/2012)

- Diari Regió7: "La Cova descarta que hi hagi valor religiós en les inscripcions d'una mina" (25/04/2012)

- Diari La Vanguardia: "Un excursionista descubre unas inscripciones ignacianas en una cueva de Manresa" (30/0/2012)

- Diari La Vanguardia: "Las inscripciones religiosas encontradas cerca de la Cova de Sant Ignasi evidencian un pasado de minería del carbón en Manresa" (03/05/2012)